Camins, viatges, converses, records, acudits, anècdotes, personatges, menjars, arquitectura, filologia, literatura, art, política, societat... En un dietari, hi cap de tot i, en el cas de La vida plàcida, les reflexions sobre tot aquest reguitzell de temes emergeixen, sota una mirada entre irònica i crítica, amarades dhumor, democions i dun cert lirisme acollit amb complaença. Acompanyant el fil dels pensaments i anècdotes hi és també present, dia a dia, el temps meteorològic, reflex del pas de les estacions, tractat amb la mateixa penetració amb què Josep Marí diu els seus diversos paisatges, tant dEivissa com de fora de lilla. El llenguatge esdevé, aleshores, especialment plàstic, atès que lautor difícilment es pot desentendre i potser no ho vol de la seva condició de pintor. Amb lescriptura de La vida plàcida, Josep Marí ha complert el propòsit tossut de narrar, dia per dia, tot un any. Un any, doctubre a octubre, escrit amb un llenguatge expressiu, acurat i ple de color, com les seves pintures.