L ESGUARD D ORFEU

Som a principis del 1802 i don Rafel d’Amat i de Cortada, baró de Maldà per la gràcia de Déu, enceta la redacció de les seves memòries íntimes per tal de combatre la solitud que, vidu i amb els fills ja fora de casa, ha de soportar en el seu casal del carrer del Pi de Barcelona. En L’Esguard d’Orfeu lo senyor baró se’ns presenta com un aristòcrata enginyós amb les dames i picardiós amb les menestrales que s’entesta a cercar la significació última de la Bellesa mirant i admirant tots els minyons i minyones de cara bonicoia amb qui topa als pecaminosos carrerons de Barcelona i altres viles marineres. Amant de la gresca de les festes majors de tot el Principat i voyeur voraç que contempla des de la torratxa de casa seva com fan volar els seus estels el jovent de la Ciutat, el baró acaba esdevenint una mena de sant Agustí de l’Edat moderna, atès que assisteix a l’esfondrament progressiu del seu món com a conseqüència dels greus esdeveniments que sacsejaren Catalunya i Europa al tombant del segle XVIII (els Rebomboris del Pa, la Revolució Francesa i les guerres europees que se’n seguiren). De mica en mica s’adona que tot allò que l’envoltava sembla condemnat a morir: els valors aristocràtics, la llengua dels seus avantpassats i, fins i tot, l’antiga i gloriosa nació cathalanesca. I ben poca cosa hi pot fer el baró sinó plànyer-se’n i refugiar-se en el record de les seves plaents aventures. Una novel.la deliciosa, anella fins ara perduda de la cadena històrica catalana, don Rafel ens ajuda a compendre que l’aristocràcia divuitesca també hauria de formar part de l’imaginari d’un país avesat a mirar només cap als seus reis mediavals i cap a la puixant burgesia dels segles XIX i XX com a únics dipositaris de la nostra identitat nacional.

Som a principis del 1802 i don Rafel d’Amat i de Cortada, baró de Maldà per la gràcia de Déu, enceta la redacció de les seves memòries íntimes per tal de combatre la solitud que, vidu i amb els fills ja fora de casa, ha de soportar en el seu casal del carrer del Pi de Barcelona. En L’Esguard d’Orfeu lo senyor baró se’ns presenta com un aristòcrata enginyós amb les dames i picardiós amb les menestrales que s’entesta a cercar la significació última de la Bellesa mirant i admirant tots els minyons i minyones de cara bonicoia amb qui topa als pecaminosos carrerons de Barcelona i altres viles marineres. Amant de la gresca de les festes majors de tot el Principat i voyeur voraç que contempla des de la torratxa de casa seva com fan volar els seus estels el jovent de la Ciutat, el baró acaba esdevenint una mena de sant Agustí de l’Edat moderna, atès que assisteix a l’esfondrament progressiu del seu món com a conseqüència dels greus esdeveniments que sacsejaren Catalunya i Europa al tombant del segle XVIII (els Rebomboris del Pa, la Revolució Francesa i les guerres europees que se’n seguiren). De mica en mica s’adona que tot allò que l’envoltava sembla condemnat a morir: els valors aristocràtics, la llengua dels seus avantpassats i, fins i tot, l’antiga i gloriosa nació cathalanesca. I ben poca cosa hi pot fer el baró sinó plànyer-se’n i refugiar-se en el record de les seves plaents aventures. Una novel.la deliciosa, anella fins ara perduda de la cadena històrica catalana, don Rafel ens ajuda a compendre que l’aristocràcia divuitesca també hauria de formar part de l’imaginari d’un país avesat a mirar només cap als seus reis mediavals i cap a la puixant burgesia dels segles XIX i XX com a únics dipositaris de la nostra identitat nacional.