Antoni Cisteró

Faust crida demanant una oportunitat: _jo et convoco Esperit de la Terra que m'has de donar força com faria un vi novell! Qui no voldria tenir l'ocasió de tornar a tirar el daus, de tornar a remenar les fitxes del domino groguenc?_ _Com un vi novell_ tracta de l'amistat entre dos homes al capvespre de les seves vides. Dues concepcions diferents de com mirar enrere i tambe i sobretot, de com mirar endavant. I planant per sobre d'aquest triangle, el polsim de bogeria necessari per fer el salt; per sortir, maldament sigui una sola vegada, de la por, de l'obediencia i de la rutina, tan properes i semblants a la mort.

Un autor mancat d'inspiració, una secretària que s'amaga per fumar, un jove que vol publicar els seus treballs... Un ambient agitat i salpebrat amb la presencia d'una actriu que l'amalgama. Que es me

Qui no ha desitjat alguna vegada crear un parèntesi dins la seva rutina? Qui no ha maldat per trobar un bocí d'originalitat en el gris magma quotidià? I si, en aquest incís, s'hi escrivís una històri

De quin costat estem? Som actors o espectadors? Què ens fa canviar de bàndol? Un cas particular: la Maria i el seu neguit davant una visita inesperada, davant la reaparició de la història, aquella història que creia enterrada a cop de rutina. Però l'antic amor ve de bracet amb el desencís, l'impuls de fugir, d'eludir responsabilitats, de mirar-nos-ho tot des de l'altra banda, de seure tranquil·lament a la riba on puguem crear les nostres pròpies històries, a mida, com els contes de l'àvia, sense haver-nos de mullar en les aigües somes d'uns fets que mai, ara ho sabem, no podrem controlar. Esdevenir espectador. Davant la decepció, qui no té la temptació de demanar un lloc al rengle dels qui es limiten a plorar o a riure amb històries d'altri? Entre aquells que, establerts confortablement, no sospiten que, vulguin o no, aquella història també és la seva.

Petit món és un conjunt de textos aparentment ingenus que s’acosten al lector amb la voluntat de transmetre testimoniatges i emocions. Són arguments vàlids per introduir-los en mons poètics que

Durant la primera meitat del 1938, el final de la guerra civil espanyola encara era un futur incert, però el recolzament dels països feixistes als bàndol nacional, i la tèbia actitud de les democràcies europees com França o Anglaterra posaven en perill la continuïtat de la República. En aquest context va néixer Espoir-Sierra de Teruel, una pel·lícula d'André Malraux en col·laboració de Max Aub, gran coneixedor de la realitat teatre i política espanyola. Aquí neix també Campo de Esperanza, un relat que narra les vicissituds del rodatge, de l'equip i la convivència entre uns personatges reals i ficticis que malgrat tot van mantenir l'esperança.

La violència entre dues comunitats que comparteixen una mateixa terra ve de lluny. Probablement quasi ningú recorda des de quan ni fins i tot el primer perquè. És atiada per fonamentalismes dels dos

En 1938, André Malraux y Max Aub se encuentran en Barcelona y deciden rodar la película Sierra de Teruel - L´Espoir, en homenaje a los combatientes republicanos y para internacionalizar el conflicto.

Memoria i historia ajuden a estructurar el passat i a encarar l'avenir. Pero que passa quan la memoria manca i la historia no arriba a aclarir el dubte que corroeix? A_ Fill de la memoria_, la trajectoria vital d'un pare biologic mai conegut, que va patir la guerra i l'exili Pirineu enlla, portara en Francesc a implicar-se, no sense dubtes, en la reconstruccio del seu passat. "Si obres la capsa, despres no et planyis dels trons", diu el professor Delclos a en Francesc el dia en que es coneixen. Obrir la capsa, aparentment buida de records, per omplir-la de retalls d'una nova memoria, de dades esparses no sempre veridiques, de sensacions i intucions, cicatrius d'unes biografies amagades malintencionadament. I sera precisament en aquesta cerca, desbrossant mentides i silencis, trenant serrells de la historia, que el mateix esforç per trobar les propies arrels el portara a fer creixer el seu nou (i mes veritable) jo.