Antoni Vidal Ferrando

Un home, fill de falangista, rememora bona part de la seva vida a través d’una queixa impregnada de deliri, sarcasme i amargor. Visita sovint el psiquiatre i conviu únicament amb Spencer, un gat que

Dotze relats extraordianris desde la mallorquinitat de l'autor mitjançant una narrativa, profunda i lírica, que va del detall més localista al sentiment més universal.

«"N'Antoni Vidal és un home..." Així definia Blai Bonet el poeta, l'any 1989, per il·lustrar fins a quin punt el marbre amb el qual ell modelava la poesia s'extreia de la vida mateixa. La paraula d'Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) arribava en el moment d'entrar a les portes de la maduresa, amb la vivor de la cendra colgada de la poesia, que havia mantingut fins llavors en secret. Mestre, historiador, contemplador, la seva veu, a partir de 1985, es va mostrar continuadament al públic, amb dues fites importants fins ara, Cartes a Lady Hamilton i Cap de cantó. La literatura, finalment, contra tota dita popular, ha estat el pa nodridor de la seva existència. En els començaments, l'amistat i magisteri de Bernat Vidal i Tomàs, sota el qual es presentava un jove poeta empeltat de poesia lorquiana, i el reconeixement de Blai Bonet foren decisius; com ho foren, en la formació de l'esperit, la infància malaltissa, les rondalles i les lectures de les grans novel·les d'aventures. Les tertúlies de Santanyí que acomboiava Vidal i Tomàs, a les quals acudien Fiol, Frontera, Antònia Vicenç, Miquel Dolç, Francesc de Borja Moll, Llompart, Vidal Alcover i molts joves dels anys seixanta, van ser el caliu de futures i renovades vocacions literàries. Antoni Vidal Ferrando sembla sorgit de la feresa siciliana: fill d'una illa, esquerpa a vegades, i mediterrània, el seu to s'ha apropat a l'essència, al determini transcendent, a l'amor pel llenguatge, però lluny, tal com afirma ell mateix, del "missatge imperatiu". El poeta obre el cabdal de rius diversos perquè el lector hi flueixi lliurement: els colors de l'ànima, els colors civils, els colors de l'amor, els colors de la mort. En els anys del realisme social, la dificultat per a ell és l'haver de renunciar a l'acord més íntim de la lírica. A les darreries dels seixanta

EXILI El fred glaça les ombres dels ocells i la tinta amb què escric aquests mots. Probablement ningú, ni el vent de tramuntana que sacseja els filferros on estenem l

A les tres novel·les, per primera vegada reunides sota el nom de Cicle d’Almandaia, descobrim com els homes no estem fets de somnis, sinó de memòria. Superant la consistència onírica tan celebrada de

El protagonista de La isla de los dólmenes había alimentado de joven nobles ideales para una vida que preveía destinada al arte. En la Mallorca de los últimos sesenta años, este personaje se verá

Aquest nou llibre del gran poeta mallorquí Antoni Vidal Ferrando reuneix trenta-cinc poemes que van des de la composició més complexa fins a lestrofa més minimalista, sempre amb un metre omnipresent pel seu rigor i ritme i amb lexposicio dunes imatges que sacsegen per la seva força i fondaria.Vidal Ferrando ens ofereix a Gebre als vidres la duresa dun vers clarivident que entusiasma per la seva bellesa nua, sovint aspra, i que ens indica, un a un, aquells mites culturals que son lessencia en la nostra manera dentendre la bellesa de lart i del mon: Virgili, Botticelli, Brueghel el Vell, Brahms, Turner, Virginia Woolf, Goethe, Rimbaud i tants daltres que son citats o que configuren la clau de volta dels poemes del mestre de Santanyi. Vidal Ferrando no soblida, es clar, de la seva terra, a la qual sadreça com un autentic amant.Potser, a hores dara, dins alguna tavernala mort balla boleros en va amb els nostres somnis.Hem estimat una illa inexistent, estonesi confins que ja son com animes en pena.Un llibre, doncs, que fa honor al seu titol, ja que la calidesa, sovint la cremor, dels seus poemes es el contrapunt de la fredor exterior dun mon potser hostil i gelid en exces.

Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) es una de las voces más interesantes de la literatura catalana actual. "Es una voz que se habla a sí misma -dice Joan Margarit- como queriendo constatar que lo vivido y lo soñado aún pueden diferenciarse, aunque por poco tiempo." Sus nueve libros de poesía publicados hasta hoy nos revelan a un autor exigente con la palabra y con el pensamiento, cuya obra, según Pere Rosselló, "nos habla de la crisis del hombre moderno, desgarrado entre un ayer perdido e inalcanzable y un hoy insatisfactorio, y del eterno dolor del hombre de siempre que, indefenso ante la certeza de la muerte, tiene la utopía, la memoria y la belleza como únicas armas." Los poemas seleccionados en esta antología son una muestra del afán de belleza que preside toda la obra de nuestro autor. Además de diversos estudios históricos, Vidal Ferrando ha cultivado la novela con aportaciones tan importantes como Les llunes i els calàpets (1994) y La mà del jardiner (1999).

_Aigües desprotegides_ és un híbrid perfecte entre un llibre de poemes descarnats, un dietari vital d'un temps de grisor i misèria moral i una recerca a les entranyes més obscures de l'ésser humà fet

Traemos aquí algunos comentarios que mereció Las lunas y los sapos, en su primera edición. "...La cualidad -la condición de obra de arte- de esta primera novela de Vidal Ferrando, parede del todo excepcional (...). Lo único que puede hacer el crítico improvisado es recomendar vivamente su lectura". BARTOMEU FIOL -Baleares, 17-5-94 "Alguien recuerda al abuelo muerto. El recuerdo se encadena con otros recuerdos, los vivos con los muertos, los presentes con los antepasados. Santanyí y Mallorca, el hambre, el caciquismo, el contrabando, la guerra van creciendo hasta convertirse en un friso vastísimo de historias turbias e inverosímiles, tiernas o dramáticas, que parecen extraídas de los anales de la literatura fantástica". FRANCESC PARCERISAS - El País, 14-7-94 "Dos presencias son constantes desde el principio hasta el fin del relato: el mar y el mito. La crudeza de la realidad y la magia del azar vividos desde el punto de vista de los desvalidos. De los que, en cualquier guerra, están condenados a salir derrotados". JOAN JOSEP ISERN - Avui, 24-2-94

Premi Carles Riba a un poeta amb una trajectòria excepcionalSi entra boira no tendré on anar és un diàleg entre passat, present i futur construït a partir de tot allò que ha anat en contra dels ideal