Francesc Vilanova

Entre el 1939 i el 1942, republicans i no republicans van passar pels Tribunals Regionals de Responsabilitats Polítiques organitzats arreu d'Espanya. A Catalunya, el Tribunal de Barcelona va concentrar els expedients dels dirigents republicans, pero tambe en van patir politics i professionals de tendencies obertament conservadores i manifestament antirepublicans Un llibre sorprenent com a testimoniatge irrefutables d'anticatalanisme i d'odi a la democracia.

Aquest llibre resegueix les lectures fetes a Barcelona dels primers mesos de la segona guerra mundial a Europa: des de la guerra de Finlàndia a la caiguda de París. Com ho van entendre els catalanist

Ramon Abadal i de Vinyals (1888-1970), historiador, polític, periodista i pagès (o, millor dit, propietari), és un dels millors exemples de la trajectòria del conservadorisme català del Nou-cents. A

Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d’Història Contemporània a la UAB i Director de l’Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer. Ha publicat els llibres Raimon d’Abadal i Calderó (Barcelona, 1992), Ramon d’Abadal. Entre la història i la política (Lleida, 1996), Repressió política i coacció econòmica. Les responsabilitats polítiques de republicans i conservadors catalans a la postguerra (Barcelona, 1999; Premi de la Crítica Serra d’Or, 2000), Als dos costats de la frontera. Relacions polítiques entre exili i interior a la postguerra, 1939-1948 (Barcelona, 2001), i La guerra particular de Gaziel i el comte de Godó (1940-1945) (Barcelona, 2004). Ha editat el Dietari de guerra, exili i retorn (1936-1940), de Raimon d’Abadal i Calderó (Barcelona, 2001), l’epistolari britànic de Pere Bosch Gimpera amb Carles Pi i Sunyer (Barcelona, segona edició revisada: 2004) i, en col·laboració amb la professora Maria Campillo, el volum La cultura catalana en el primer exili, 1939-1940. Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics (Barcelona, 2000). Ha col·laborat en diverses obres col·lectives i ha publicat nombrosos articles sobre l’exili català de 1939, historiografia catalana contemporània i el primer franquisme a Catalunya en les revistes especialitzades més importants (L’Avenç, Ayer, Recerques, Els Marges, etc.).

España fue, oficialmente, un país neutral durante la Segunda Guerra Mundial. Pero la prensa española siguió con todo pormenor el conflicto. Desde la invasión de Polonia por las tropas alemanas hasta la caída de Berlín o la rendición de Japón tras las bombas de Hiroshima y Nagasaki, los principales cronistas españoles se hicieron eco del desarrollo del proceso. En esta amplia selección de textos aparecen, vistos desde la óptica del régimen franquista, acontecimientos tan importantes como la caída de París, la Operación Barbarroja, Pearl Harbor, la batalla de Stalingrado o los juicios de Núremberg.

Pere Bosch Gimpera i Lluís Pericot es van conèixer la tardor de 1916, i van iniciar una relació epistolar, com a mestre i alumne primer, i com a col.legues científics desprès, ambdós prehistoriadors

.La caiguda de la Segona República espanyola va provocar un dels èxodes més impressionants del segle XX. Entre el 26 de gener i el 10 de febrer de 1939, gairebé mig milió de persones, entre civils i

Entre 1939 y 1943, la España del Caudillo Franco soñó un futuro esplendoroso, en el que sólo tres grandes imperios dominarían el espacio europeo: Alemania, Italia y España. Fueron unos años intensos, en los que la España franquista asistió atónita y maravillada, complacida y feliz, a la destrucción del Estado masónico checoslovaco, al derrumbe patético y sin gloria de la III República francesa, al ataque sin cuartel a la guarida de la bestia bolchevique. Para poner un pie en la Nueva Europa nazi, el núcleo de poder franquista necesitaba, entre otros elementos, la complicidad amplia y extendida de todos aquellos que pudiesen emitir unos discursos adecuados a la voluntad y las necesidades de la dictadura. Nombres como Manuel Aznar, Ignacio Agustí, Antonio Tovar o Dionisio Ridruejo. Medios como ABC, La Vanguardia Española, Arriba, Solidaridad Nacional, y revistas como Destino y Mundo, pusieron en evidencia que la España franquista jamás fue aliadófila, ni creyó en la victoria de los aliados, ni siquiera de los occidentales. Apostó por la Nueva Europa que proponía, a sangre y fuego, Adolf Hitler, porque también era la Nueva Europa de Franco.El desenlace de la guerra mundial, con la victoria de los aliados y el derrumbe del nazismo, y el obligado viraje de la dictadura española, no debe tapar la realidad pura y dura: la España del primer franquismo apostó por la Europa nazi y por ninguna otra.

En 1939 el Estado franquista se desplegaba en medio de una ciudadanía exhausta por los tres años de guerra y violencia. Mientras tanto, los responsables del nuevo poder y sus portavoces autorizados impartían un nueva doctrina acerca del poderío español, la dignidad nacional y el papel con vocación de Imperio que desempeñaría, de forma destacada, la nueva España en el marco internacional, al lado de sus amigos alemanes e italianos y desafiando las decadentes democracias como Francia y, en menor medida, la Gran Bretaña. Ésta es la crónica de cómo el poder franquista se revistió de una nueva liturgia de representación y salió a la calle para reivindicar, sin ningún tipo de mesura ni de vergüenza, el papel trascendental que se suponía podría desempeñar, con «un millón de soldados» en sus puestos, en la Europa fascista que se avecinaba.

Una part de la lluita contra la dictadura franquista es va descabdellar, en paral·lel, als dos costats de la frontera. Estudi dels esforços de la Generalitat republicana per aconseguir una mínima capacitat economica per organitzar l exili, considerat, l any 1939, com una situacio irreversible i permanent. Analisi, tambe, dels intents per trobar una sortida al col·lapse politic i institucional provocat per la derrota bel·lica i l exode.

Botiflers, tradors, col·laboracionistes, venuts, franquistes... Aquests són alguns dels càrrecs que es van presentar, en la clandestinitat i l exili, contra els homes de la revista Destino, a la sego