Hèctor López Bofill

Un estudio en profundidad de las razones materiales que llevan al tribunal Constitucional a tomar una decisión interpretativa; es decir, una decisión que altera y condiciona el contenido de una ley en función de los mandatos constitucionales sin llegar a invalidarla. la obra ofrece un análisi pormenorizado y exhaustivo de derecho comparado sobre estas figuras de decisión intermedia, y examina la dinámica generada por la jurisdicción constitucional española al recurrir frecuentemente a ellas. En "Decisiones interpretativas en el control de constitucionalidad de la Ley" se ponen de relieve con claridad las disfunciones que esas decisiones provocan, tanto en la aplicación de la Ley como en las relaciones entre el Tribunal Constitucional y legislador, y ofrece propuestas institucionales para su corrección.

Precipitadament va encendre el llum a l'hora hivernal, un quart de quatre segellat per sempre. Miro gairebé adormit però vaig entendre que al lavabo Ella abocava indicis hum

A La independència i la realitat, l’escriptor i jurista Hèctor López Bofill combina amb brillantor el rigor jurídic, l’objectivitat del discurs i l’audàcia dels plantejaments per destruir els llocs comuns que pesen sobre la idea de la independència de Catalunya i la fan aparèixer com una quimera irrealitzable. Ben al contrari, aquest llibre demostra la necessitat d’incorporar aquesta idea dins l’àmbit de les possibilitats democràticament acceptades, examina els discursos polítics i legals sobre la qüestió i, sobretot, es manté dins el nivell de la concreció per tal d’evidenciar l’ampli arrelament social del projecte independentista, així com la seva viabilitat dins el marc de la legalitat vigent. La conclusió és clara i desafiant: l’emancipació nacional de Catalunya és factible a curt termini, i la seva legitimat ve avalada tant pels principis bàsics de la democràcia com pel dret internacional i la mateixa normativa constituent de la Unió Europea.

Héctor López Bofill (Badalona, 1973) és doctor en dret i professor de dret constitucional de la Universitat Pompeu Fabra. L'any 2004 va publicar La independència i la relaitat, considerat un dels textos emblemàtics del nou sobiranisme. Com a poeta, ha publicat diversos reculls de poesia com ara La revolucióa silenciosa (2001) i Les genives cremades (2004), amb els quals va obtenir la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona i el premi Ciutat de Palma, respectivament. Com a narrador, lany 2003 va guanyar el premi Josel Pla amb la novel·la L'últim Evangeli. És membre del grup de joves escriptors Els Imparables. Uriel Bertran i Arrué (Badalona, 1976) és llicenciat en economia per la Universitat Pompeu Fabra. Va formar part de l'Assemblea Antimilitarista de Catalunya i el 1998 es va declarar insubmís a les casernes. Va ser secretari general i portaveu nacional de les JERC del 1997 al 2003, i des d'aquest mateix any és diputat al Parlament de Catalunya per ERC. També és membre de les Comissions d'Economia i Finances, Política Social, Sindicatura de Comptes i Joventut. Recentment ha publicat amb Jean Guy Talamoni i Gavino Sale el llibre De l'autonomia a l'autodeterminació. «Era inevitable imaginar l'onada de llum que s'escamparia a Catalunya la nit de la independència; sentir la pulsió d'aquells primers instants i que els carrers de Podgorica, es tranformessin, dins del cap de l'observador, en la plaça Sant Jaume de Barcelona.» «El símil era automàtic», diuen Hèctor López Bofill i Uriel Bertran Arrué, observadors directes del procés d'independència montenegrí. Montenegro sí, Catalunya també és una reflexió profunda sobre la possible separació de Catalunya de l'Estat espanyol. «Sense violències, sense trasbalsos, pautada a través d'un teixit de normes constitucionals i institucionals, i avalada per la Unió Europ

Després de més de trenta anys de monarquia, comença a ser el moment de parlarne en un debat obert, serè i, per descomptat, sense coaccions. En aquest llibre el lector trobarà una interpretació del que ha significat el regnat de Joan Carles I i la crisi que ara afronta. També és una interpretació sobre els que, a la dreta política i a l'esquerra, van acceptar la Corona i encara li donen suport, malgrat el paquet de servituds que això comporta. La monarquia pot ser un sistema d'ordre, però és innegable que implica acceptar d'entrada la desigualtat.

Aquest relat ens explica la història d'en Lluís i la Pepa, un matrimoni català qualsevol, avis de l'autor. Quan els problemes de dependència de la Pepa s'agreugen, el seu nét rep una citació de l'ass

El 17 de gener del 2006 Artur Mas, en aquell moment cap de l'oposició a Catalunya i dirigent de Convergència i Unió, es convidat per Leopol-do Rodés (president de Media Planning) a un sopar on també concu-rreixen: Antoni Brufau (president de Repsol YPF), Javier de Godó (editor de La Vanguardia i conseller de La Caixa}, Juan Roig (president de Mer-cadona), Fernando Casado (president de l'Escuela de Administración de Empresas de Barcelona), Jordi Mercader (president d'Agbar), José Manuel Lara (president del grup Planeta i, en aquella època, president del Cercle d'Economia}, Josep| Lluís Bonet (president de Freixenet} i Lluís Carulla (president d'Agrolimen}. Es tractava d'intercanviar impressions amb el líder de CiU sobre l'incert panorama polític precipitat amb la reforma de l'Estatut, i d'exigir a Mas que tanqués el procés que havia desfermat una resposta furibunda a Espanya.

La retòrica de la defensa de la democràcia ha portat, en el món occidental, a erosionar-ne els fonaments. Allà on les democràcies semblaven estar consolidades, assistim a un imparable procés de regressió i, allà on, com a Espanya, perduraven les ombres, la lluita contra els enemics del sistema condueix a un marcat ressorgiment de gestos autoritaris.En aquest llibre, em proposo descriure el procés de mutació que al llarg dels últims anys ha patit la democràcia espanyola i que, a grans trets, es podria caracteritzar com el trànsit d’una “democràcia procedimental” a una “democràcia militant” o, com jo l’anomeno en aquest assaig, a una democràcia cuirassada.Hi ha motius per a desconfiar d’una democràcia que no confia en el lliure trànsit d’arguments i que ha d’apel·lar a un acte de força estatal per a impedir-ne la difusió. Aleshores potser ens hauríem de preguntar, quan l’Estat intervé contra la força de la persuasió i la llibertat de discussió, si ens trobem davant d’una autèntica democràcia.