Imma Monsó

Nes es una psiquiatra de cuarenta y ocho años que vive bajo la presión de una percepción del tiempo anormalmente acelerada. Hija de un cirujano de provincias, pertenece a una familia dividida en dos categorias: los Rapidos y los Lentos.La mujer veloz es una original mirada sobre el gran mal contemporaneo: la tirania de la inmediatez en la mayoria de ambitos de nuestras vidas y las dificultades que tenemos para distinguir lo importante de lo urgente. Soy rapida. No puedo evitarlo. Mihermana lo es. Mi abuela, todo unreferente en la familia, lo era. Mi padrelo era, aunque ahora ya no lo es tanto.Procedo de una estirpe en la que los queno corrian lo suficiente, eran tarde otemprano exterminados (mas tempranoque tarde, como comprendereis, porque,en casa, lo que se puede hacer hoy nuncase deja para mañana). Y, si no eraexterminado, se auto-exterminaba.

La Júlia Ares, una dona energica, extremista i experta en la provocació verbal, te dues filles, una de les quals, la mes petita, encara viu amb ella. Entre totes dues hi ha establert un joc d'amor i hostilitat a causa de l'aparent contraposicio de dues personalitats ben diferents: casolana, tranquil·la i sempre a la defensiva, la filla; impetuosa, hiperactiva, segura de si mateixa, la mare. I tot i que la filla sempre ha considerat que no ha heretat en absolut l'exuberancia, ni el carisma, ni la simpatia atroç de la seva mare, gairebe d'improvis comença a assemblar-s'hi de manera alarmant.

Millor que no m'ho expliquis són contes sobre la parella, la felicitat, les relacions familiars, l'alegria, la malaltia. I sobre el valor de la comunicació oral, sempre falsa, sempre incompleta: «Et queixes quan no et parlo,quan vull parlar no em deixes i quan em deixes parlar no m'escoltes», diu ella.«Tu,en canvi,m'escoltes però no em contestes», respon ell. Els personatges que habiten aquests contes necessiten explicar-se. Algú els escolta o, mésben dit, fa veure que els escolta. N'hi ha que no escolten per vocació, altres ho fan per afició, per vici o, fins i tot, per deformació professional. Millor que no m'ho expliquis confirma la qualitat i la maduresa literària d'Imma Monsó, una narradora sorprenent que pos de manifest, en aquest llibre, l'amplitut dels seus recursos expressius, a més d'una gran originalitat i un humor excepcional.

Quan un esser estimat desapareix de la nostra vida, ¿com conciliar la necessitat d'oblidar amb el fort desig de no fer-ho mai? ¿Com conjugar el record i l'oblit de la millor manera possible? ¿Que es el que fa durar, sovint incomprensiblement, l'amor en una parella? Son les preguntes que es fa una dona de 43 anys al llarg d'aquestes pagines i alhora, amb humor i vitalitat, fa un repas a la singular personalitat de l'home amb qui va conviure durant setze anys, les anecdotes que van envoltar la seva relacio, els viatges, l'adopcio de la seva filla, la complicitat intel"lectual que es va crear entre tots dos& Una novel"la que es un singular tractat del dol, i un intent de reconstruir la presencia de l'esser desaparegut a base de paraules i humor, les uniques armes que poden guanyar la partida a l'amor.

Una escriptora que es dirigeix a fer una xerrada literaria en un poblet del Pirineu es troba a la carretera amb una ambulancia, en plena tempesta. Els conductors porten un jove que ha tingut un accident i acaba de morir. L'unic indici per esbrinar-ne la identitat es un mobil, on hi ha el darrer missatge que ha rebut: "Dx bcll l frn, pr si no vns xrrda. S vls vnr, rcrd : l cstll, 7". Una indagacio en la relacio de l'autor amb els seus lectors i amb la propia obra. Mescla de comedia, intriga i introspeccio amb maestria.

Una escritora se dirige a ofrecer una charla literaria en un pueblo del Pirineo catalán, y en la carretera, en plena tormenta, se encuentra con una ambulancia que transporta a un joven que ha sufrido un accidente mortal en el bosque. Los únicos indicios para averiguar su identidad son un teléfono móvil y el último mensaje que dejó alguien que le esperaba en casa. La escritora descubre gracias al mensaje que el joven asistirá probablemente a la conferencia, sin saber que la tragedia se cierne sobre su futuro. El conocimiento del destino ajeno y la ignorancia sobre la identidad precisa del joven originarán en ella un complejo y angustiante embrollo en el que se entremezclan la responsabilidad, el respeto y la necesidad de saber. El tema principal de la conferencia, el miedo, propicia un acercamiento a la verdad oculta. Y a medida que los miembros del público intervienen y dejan entrever su personalidad, la escritora va desvelando quién es la persona cuya terrible suerte conoce. En el curso de la charla tomará una decisión al respecto…

Acabat el primer curs de Periodisme, en Gus comença unes pràctiques a la secció de viatges dun diari. La seva cap, lantipatia personificada, es dedica a fer-li encàrrecs avorridíssims, mentre ell som

La Júlia Ares, una dona energica, extremista i experta en la provocació verbal, te dues filles, una de les quals, la mes petita, encara viu amb ella. Entre totes dues hi ha establert un joc d'amor i hostilitat a causa de l'aparent contraposicio de dues personalitats ben diferents: casolana, tranquil·la i sempre a la defensiva, la filla; impetuosa, hiperactiva, segura de si mateixa, la mare.

La Maria Camescames i en Brutus Castanyer s ’avorreixen a l ’escola i estan cansats de les mateixes rutines.Un bon dia,sassabenten de lexistència duna escola molt especial que és tot el contrari duna escola, i els nens aconsegueixen que els pares els hi deixin anar una temporada. A l ’escola Estrambota no es posen deures,no hi ha normes,els alumnes no són nets i polits i al menú de migdia només hi ha postres. Però un dia es produeix un robatori:un desconegut s ’emporta l ’Estrambollibre,un llibre fantàstic que pot concedir tots els desitjos a qui el sàpiga fer servir.I els nens han d ’ajudar lextravagant senyoreta Estrambota i el despistat senyor Blink a trobar-lo.

La fascinant activitat d'observar i ser observat es el fil conductor d'aquestes cinc narracions. A personatges obsedits o rosegats per l'enveja es contraposen d'altres amorals i despreocupats que són com un balsam que alleugereix la pesantor i la duresa de la vida: A "Exactitud", la Claudia esta capficada amb la percepcio de la propia identitat i la manera de delimitar-la. A "La finestra", la Lisa i l'Adrissa s'observen sense saber-ho, ignorants que allo que veu l'una es l'altra cara d'allo que veu l'altra. A "Marxem, papa. Aqui no ens hi volen", en Bolo Biosca vol ser observat amb enveja i provocar aquest pecat capital es la seva maxima prioritat a la vida. A "Vicios", un hipocondriac recalcitrant viu obsedit per qualsevol signe que alteri la seva integritat fisica. A "Timid", un nen incapaç de pronunciar "bon dia" veu com se li escapa la darrera oportunitat de saludar i intueix que aquesta anecdota configurara un desti que el condemnara per sempre a decidir-se quan ja ha perdut l'oportunitat. Personatges, en definitiva, que inspiren en el lector la imperiosa necessitat de vigilar-los de molt a prop.

Quan un ésser estimat desapareix de la nostra vida, ¿com conciliar la necessitat d'oblidar amb el fort desig de no fer-ho mai? ¿Com conjugar el record i l'oblit de la millor manera possible?

Quan un ésser estimat desapareix de la nostra vida, ¿com conciliar la necessitat d'oblidar amb el fort desig de no fer-ho mai? ¿Com conjugar el record i l'oblit de la millor manera possible? ¿Què és el que fa durar, sovint incompresiblement, l'amor en una parella? Són les preguntes que es fa una dona de 43 anys al llarg d'aquestes pàgines i alhora, amb humor i vitalitat, fa un repàs a la singular personalitat de l'home amb qui va conviure durant setze anys, les anècdotes que van envoltar la seva relació, els viatges, l'adopció de la seva filla, la complicitat intel·lectual que es va crear entre tots dos... Una novel·la que és un singular tractat del dol, i un intent de reconstruir la presència de l'esser desaparegut a base de paraules i humor, les úniques armes que poden guanyar la partida a la mort.

La fascinant activitat d'observar i ser observat es el fil conductor d'aquestes cinc narracions. A personatges obsedits o rosegats per l'enveja es contraposen d'altres amorals i despreocupats que són com un balsam que alleugereix la pesantor i la duresa de la vida: A "Exactitud", la Claudia esta capficada amb la percepcio de la propia identitat i la manera de delimitar-la. A "La finestra", la Lisa i l'Adrissa s'observen sense saber-ho, ignorants que allo que veu l'una es l'altra cara d'allo que veu l'altra. A "Marxem, papa. Aqui no ens hi volen", en Bolo Biosca vol ser observat amb enveja i provocar aquest pecat capital es la seva maxima prioritat a la vida. A "Vicios", un hipocondriac recalcitrant viu obsedit per qualsevol signe que alteri la seva integritat fisica. A "Timid", un nen incapaç de pronunciar "bon dia" veu com se li escapa la darrera oportunitat de saludar i intueix que aquesta anecdota configurara un desti que el condemnara per sempre a decidir-se quan ja ha perdut l'oportunitat. Personatges, en definitiva, que inspiren en el lector la imperiosa necessitat de vigilar-los de molt a prop.

La J:amp;uacute;lia Ares, una dona en:amp;egrave;rgica, extremista i experta en la provocaci:amp;oacute; verbal, t:amp;eacute; dues filles, una de les quals, la m:amp;eacute;s petita, encara viu amb ella. Entre totes dues hi ha establert un joc d amor i hostilitat a causa de l aparent contraposici:amp;oacute; de dues personalitats ben diferents: casolana, tranquil:amp;quot;la i sempre a la defensiva, la filla; impetuosa, hiperactiva, segura de si mateixa, la mare. I tot i que la filla sempre ha considerat que no ha heretat en absolut ni l exuber:amp;agrave;ncia, ni el carisma, ni la simpatia atro:amp;ccedil; de la mare, gaireb:amp;eacute; d improv:amp;iacute;s comen:amp;ccedil;a a assemblar-s hi de manera alarmant. Amb una gran agudesa i ironia, la m:amp;agrave; mestra d Imma Mons:amp;oacute; assoleix el ritme del pensament i ens mostra les ambig:amp;uuml;itats psicol:amp;ograve;giques de les relacions entre mares i filles. Tot un car:amp;agrave;cter :amp;eacute;s un apropament viu i :amp;agrave;gil, extremadament perspica:amp;ccedil;, als amagatalls del nostre temperament.

Glenda Berna és una psiquiatra en crisi. Poltern Mac és un músic i, sobretot, un professor vocacional. Glenda, trasbalsada pel fracas amb el seu primer pacient, va instaurar des de llavors una freda distancia en les seves terapies. Poltern va tenir una infancia extravagant i s´ha pasta la vida provant d´adaptar-se a la vida normal. Glenda vol recuperar la pació per la seva feina i, por acconseguir-ho, s´agafa un any sabatic i se´n va a la recerca del pacient que necessita. Poltern comença a qüestionar-se la vida normal i a partir els primers símptomes d´una estranya fobia a les repeticions: necessita ajuda.

Julia Ares tiene una personalidad arrolladora que incluye el rechazo visceral de la hipocresía y el dominio de la provocación verbal. Y tiene también dos hijas, una de las cuales, la menor, vive aún con ella. Entre ambas existe un juego de afectos y desencuentros basado en su supuesta oposición de carácter. La hija, voz de esta novela, siempre se ha considerado la antítesis de su madre& hasta que, casi de improviso, comienza a reconocerse en ella. Con enorme agudeza, Imma Monsó alcanza con su escritura el ritmo del pensamiento y muestra todas las ambigüedades psicológicas de las relaciones entre una madre y su hija. Un acercamiento, ágil y sagaz, a los recovecos del carácter.

Imma Monsó s’endinsa en el món dels japonesos per copsar aquells gestos subtils, aquells detalls humans que mostren elsclarobscurs de dues cultures contrastades.Nens de tres anys juguen mig despullats al pati cobert de neu del parvulari Daini Hikari, una escola d’elit japonesa. A l’interior, arraulida en un catre, hi ha una nena a quaranta de febre. Tanmateix, ha de participar a la carrera de l’endemà. Arribarà l’última, molt per darrere dels altres, derrotada, i no sabem si viva. ¿Qui pot imaginar una escena com aquesta al nostre país? Disciplina, refinament, discreció..., un abisme separa la cultura japonesa de la cultura occidental. Potser per això els membres d’aquesta comunitat a Catalunya s’escapen de les nostres mirades. I és que si, segons els tòpics, els catalans s’assemblen als japonesos en l’amor al treball, el cert és que un munt de diferències, i no excentricitats, ens allunyen.

Nes es una psiquiatra de cuarenta y ocho años que vive bajo la presión de una percepción del tiempo anormalmente acelerada. Hija de un cirujano de provincias, pertenece a una familia dividida en dos categorias: los Rapidos y los Lentos. La mujer veloz es una original mirada sobre el gran mal contemporaneo: la tirania de la inmediatez en la mayoria de ambitos de nuestras vidas y las dificultades que tenemos para distinguir lo importante de lo urgente.Soy rapida. No puedo evitarlo. Mihermana lo es. Mi abuela, todo unreferente en la familia, lo era. Mi padrelo era, aunque ahora ya no lo es tanto.Procedo de una estirpe en la que los queno corrian lo suficiente, eran tarde otemprano exterminados (mas tempranoque tarde, como comprendereis, porque,en casa, lo que se puede hacer hoy nuncase deja para mañana). Y, si no eraexterminado, se auto-exterminaba.

Una cena de Navidad que podría ser la nuestra.Una cena de Navidad que podría ser la nuestra.En noviembre Rita siempre se maldice a sí misma: un año más, y ya van unos cuantos, ha sido incapaz de decir que no a la cena de Navidad. Otra vez tendra que organizarla.Mientras la mayoria de la gente se marca propositos de año nuevo ambiciosos, con objetivos que cambiaran sus vidas para siempre, Rita tiene que conformarse con decir que no a la siguiente cena de Navidad. Pero cada año fracasa, y lo que empezo hace tiempo siendo una excepcion se ha convertido en una costumbre, y la costumbre en una tradicion inamovible.Cada Navidad la familia de Rita se encuentra en la casa del valle, el ultimo refugio familiar, donde se reunen todos: el cuñado, la hermana, los niños y Palmira, que durante muchos años trabajo con la familia y que ahora es, un poco, la voz de los padres muertos, de la voluntad olvidada.Ilustrado por Ignasi Font.