Israel Clarà

«La vida de l’homenatjat va ser intensa de cap a fi, i a Rendezvous a Macagüey Israel Clarà ens invita a mirar-la a través d’una «llum de sucre». De la seva mà recorrem una visió particular de la inf

«La pluja ha demorat el naixement de l'alba. La vida, mentrestant, no s'atura als carrers. Sé que els nens gandulegen però van a l'escola, se senten cotxes arrencar i sirenes perquè, quan plou, hi ha sirenes i llums que assenyalen, amb breus intermitències, les fronteres del món. Mentre el temps es desfà i es torna a recompondre, mentre la pluja accelera el seu pas, em veig a mi mateix atent a classe, memoritzant pronoms i verbs modals, desxifrant equacions i aprenent els sintagmes. Em veig sota la pluja d'aquells anys mentre surto a l'esbarjo. Tinc un quadern escrit amb el nom de les noies que estimava. Encara sóc capaç de recordar el lloc concret de tots els mars d'Itàlia i la felicitat de clavar-nos espigues en el jersei de llana.» (poema MATÍ PLUJÓS) Per a Maria-Isabel Segarra © Israel Clarà, 2009

«Has conegut la terra de què parlava Goethe, la terra en què floreix el llimoner i el vent estremeix un cel blau que enamora les plantes. T'has fet sàvia de llocs on podem ser feliços només amb la memòria d'haver-nos estimat, on ja no calgui un cos per trobar les carícies i el tacte evanescent de la pell irisada perduri amb la fragància del muguet i les flors. Fins a la teva terra voldria que em portessis i em fessis, sense pressa, l'alumne avantatjat dels teus ulls que són llum on la llum recomença. Però t'he esperat molt i tu no has arribat, no has vingut amb el vers, ni amb el llimoner en flor ni amb el vent que estremeix el cel blau que enamora les plantes d'aquest somni de cintes vegetals. T'he esperat i és en va, i em moriré esperant-te, perquè els morts mai no diuen el país on se'n van.» (poema LA DEIXEBLA DE GOETHE) Per a Caterina © Israel Clarà, 2008

«Mai de la vida no havia estat tan sincer en un poemari com ho sóc en Un te de gessamins. En la mesura, és clar, que podem ser sincers els poetes, ja que mai no sabrem fins a quin punt som Xuang Xu o

Juli Víndex, Galba i Otó desafien el poder del Cèsar i s'hi rebel·len, desitjosos d'obtenir els privilegis que ha ostentat l'emperador. Neró és cridat des de Nàpols, on estiueja, per tal de fer front a aquesta immensa crisi, però l'emperador és traït també pel Senat i la guàrdia pretoriana i es veu obligat a refugiar-se entre les parets de la seva sumptuosa Domus Aurea, a Roma, després que els senadors li retirin els poders imperials i el declarin enemic públic. Neró sap que la seva mort és imminent. Només resten al seu costat Sifrides, un poeta grec oriünd de Miconos, i el seu estimat llibert Epafrodit. Abans de lliurar a Epafrodit la daga amb la qual l'haurà d'assassinar, Neró explicarà l'apassionant relat de la seva família i de la seva vida d'artista, la que de veritat ell ha desitjat viure des de sempre, i recordarà, ple de nostàlgia, com l'amor ha estat present però fugaç al llarg de tota la seva existència en les figures inoblidables d'Agripina, Actè, Popea i Octàvia.

Ukiyoe, en japonès, significa «pintures del món que sura» i consisteix en una tècnica de gravat sobre fusta (xilografia) realitzada a Japó entre els segles XVII i XX. L'obra que presentem, com una bella estampa japonesa, mostra diversos aspectes d'una realitat polièdrica que flueix en forma de llarg poema dividit en deu bellíssims cants.

«Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg». Konstantinos Kavafis va escriure un dels cants lírics més meravellosos compostos durant el passat segle XX. Ítaca ha esdevingut, així, indret màgic, redós de somni i de promesa, refugi d'ànimes lliures que busquen, desesperadament, donar un sentit a les seves vides. Eòlia és un nom mític per a descriure una terra venturosa, un Bearn acollidor, una Arcàdia benvolent i pròspera en què l'artista i l'home es puguin refugiar de les intempèries del món. El lector que llegeixi aquests versos trobarà consol en un reialme que mai no hauria sospitat i que tindrà molt a veure amb l'acceptació de la pròpia i inexorable solitud.

El títol d'aquesta obra, Miolen gats en nits de lluna roja, aplega un conjunt de poemes seqüencials que formen una unitat, el discurs del poeta que esdevé la nit i contempla des de la finestra la vida i la felicitat, la tendra llum d'aquells dos cossos femenins plurals en la intimitat del seu amor i, per tant, la seva conseqüent derrota com a ésser que estima. Però el poeta no es limita a descriure l'absolut d'aquest amor lèsbic del qual no participa, sinó que reflexiona, a través dels versos, sobre la possibilitat que ens ofereix l'amor d'esdevenir eterns si ens sabem lliurar sense por a la tragèdia i trobar un sentit allà on sembla que ja no quedi res.

La levedad del humo se abre con un poema dedicado a Jorge Luis Borges. El autor argentino, por quien Israel Clarà siente auténtica devoción, se convierte así en el acicate para crear una obra maravillosa, homogénea, de una gran pulcritud formal y enorme belleza interior. El poeta, a pesar del homenaje inicial, no se deja llevar sólo por su estima hacia los personajes a los que dedica sus versos, sino que interpela a todo ser humano sobre algunas de las grandes preguntas de la existencia. Así, como es habitual en la poesía de Israel Clarà, el poema se transforma en aquella casa común donde el lector puede encontrar refugio y amparo, siempre con la convicción de que el arte habrá de salvarnos.

Los veinticinco sonetos que componen este libro están escritos desde una sensibilidad que entronca con la más bella poesía elegíaca contemporánea. El poeta, así, se suma a la tradición seguida por escritores como José Agustín Goytisolo, Enrique Badosa o Alejandro Duque Amusco para crear unos sonetos tan cargados de melancolía y belleza que cautivan a cualquier lector. Un canto al dolor, al sufrimiento humano y al olvido, pero también un tributo a la amistad, al sueño y a la esperanza que nos hace, a veces, rehuir la nada de la muerte.

«A la vora del mar, a trenc de vida, tots hem experimentat, alguna vegada, la crida de la mort. És aleshores quan sabem que el moment s'acosta, que aviat arribarà l'instant d'haver d'enfrontar-nos amb nosaltres mateixos i acceptar la nostra més íntima realitat. És la crida d'aquell mar color d'hivern que ens aboca al temps més gèlid de la nostra vida, quan ens trobem a la intempèrie i les rajoles són fredes sota els peus descalços. I és aleshores quan tan sols podem obrir un llibre i llegir un poema. Els versos d'aquest volum intenten explicar, i explicar-se, els motius d'aquesta humana solitud.

«El món, per a tu, encara és aquell noble desconegut damunt del qual aboques totes les teves il·lusions i esperances. De mica en mica, aniràs comprovant que res no és tan fàcil, però hi haurà bons moments, Ramon, i jo seré al teu costat per tal de compartir-los. Tindràs sempre persones a la vora que t'estimaran i en les quals podràs vessar les teves pors, deixar anar la teva tristesa, lliurar-te si convé al dolor i desbocar la teva alegria. Sí, el món és aquest joc meravellós, consisteix en tot això, encara que ara se't faci una mica difícil d'entendre...» (Del pròleg El bell joc de la vida, de l'autor).

Kalinka és un bellíssim poemari amorós que Israel Clarà dedica a un dels sectors de la societat encara més marginats i malvistos: les prostitutes. A l'empara dels seus cossos nus i càlids, el poeta es refugia de la intempèrie del món per tal de sobreviure i accepta la seva tendresa i companyia constants com un regal d'amor i de sinceritat que no té fi. Perquè més enllà del cos, de la sordidesa d'un món i de la clandestinitat viscuda, de vegades s'amaguen històries tràgiques i no escoltades. Israel Clarà ofereix, una vegada més, la seva veu als dèbils, als desemparats, a aquells éssers que sempre perden i que, per tant, sempre tenen alguna cosa per explicar.

L'amant que va arribar i se'n va anar de matinada, el record de la persona morta que va deixar un estigma inesborrable a la vida i dins l'ànima d'aquells éssers amb qui va compartir instants de joia i de tendresa, de soledat i dolor. El poeta mateix que es redescobreix en la paraula escrita i que regala al món. Aquesta vegada, però, la tristesa ha deixat pas a la serenitat i a la contemplació tranquil·la d'una existència observada des de la llunyania, des d'un reducte de pau i harmonia que l'autor ha trobat en els versos i en la companyia d'aquelles persones que estima de veres. Un cant a l'amor i a l'esperança quan s'esvaeixen els somnis i sembla que ja no ens quedi res.

L'illa dels morts és el tribut sentimental a una terra a la qual el poeta deu la felicitat dels seus darrers mesos: una felicitat que va arribar, un dia, de les blaves i eternes platges sicilianes, de la ciutat de Palermo, bressol real, i ara també poètic i metafòric, d'un amor que de vegades transcendeix la mera realitat per esdevenir oníric. A la manera dels grans cançoners amorosos, aquest Viatge a Sicília té una destinatària, Caterina, a qui l'escriptor es dirigeix per tal d'oferir un llegat que va més enllà del record i les paraules, perquè té molt a veure amb la vida i amb una de les seves raons fonamentals d'existència: el fet absolut d'estimar.

Adrià Fontanals és un home gris. Fa una vida anodina en una ciutat impersonal. Treballa en l'administració pública i veu passar els seus dies entre les parets d'una oficina ombrívola on no és ningú. Una ombra entre les ombres que l'acompanyen. Però guarda un secret terrible a ulls de la societat: la seva gran passió són els preadolescents, als qui fa classe en el seu pis, narcotitza i subordina en l'intent de satisfer un desig que ell considera intrínsec a la seva naturalesa i, per tant, exempt de qualsevol condemna moral. Però la vida d'Adrià Fontanals comença a complicar-se quan una de les seves víctimes s'enamora perdudament d'ell i emprèn una persecució psicològica de conseqüències terrorífiques...

«A mesura que aneu llegint els magnífics poemes de plenitud precoç d'Israel Clarà en aquest volum, us adonareu d'una tristor invasiva, que és el fons on es basteix l'edifici poètic. Com a Venècia, com al vell París, els pilars de la paraula sostenen l'edifici sobre les aigües, d'on emergeix una bellíssima ciutat. Perquè aquests poemes són l'enyorança d'amors perduts, i porten al cor precisament aquell encant de les ciutats que fluctuen, que flueixen, que es reflecteixen a l'aigua. [...] El poeta [...] aconsegueix vèncer la fascinació de les aigües i situar la vida al migdia just, que ens recorda Paul Valéry des del seu cementiri vora mar, precisament» (Del pròleg Quan l'amor navega la tristesa, d'Olga Xirinacs).