Israel Clarà, página 2 de 4

«Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg». Konstantinos Kavafis va escriure un dels cants lírics més meravellosos compostos durant el passat segle XX. Ítaca ha esdevingut, així, indret màgic, redós de somni i de promesa, refugi d'ànimes lliures que busquen, desesperadament, donar un sentit a les seves vides. Eòlia és un nom mític per a descriure una terra venturosa, un Bearn acollidor, una Arcàdia benvolent i pròspera en què l'artista i l'home es puguin refugiar de les intempèries del món. El lector que llegeixi aquests versos trobarà consol en un reialme que mai no hauria sospitat i que tindrà molt a veure amb l'acceptació de la pròpia i inexorable solitud.

Manament dels cossos és el llibre de l'absència del tacte estimat, el llibre de la solitud de la corporeïtat de les coses que s'imaginaven eternes, el llibre de la tristesa per la llunyania del vell estiu de la felicitat. El poeta, a través de la solidesa del sentiment amorós, de la carnalitat amb què viu el desig que l'aferra al món i a la vida, escriu uns poemes apassionats que el retornen als orígens. Un llibre tel·lúric que enfonsa les seves arrels en la convicció que la immortalitat és possible. L'obra, amb tot, no tan sols recrea aquest àmbit absolut de la vida, sinó que s'entreté alhora en aquells detalls menuts que li donen sentit. Amb aquest llibre, Israel Clarà també ha volgut fer un homenatge als seus mestres més llegits i admirats.

«La vida de l’homenatjat va ser intensa de cap a fi, i a Rendezvous a Macagüey Israel Clarà ens invita a mirar-la a través d’una «llum de sucre». De la seva mà recorrem una visió particular de la inf

«Mai de la vida no havia estat tan sincer en un poemari com ho sóc en Un te de gessamins. En la mesura, és clar, que podem ser sincers els poetes, ja que mai no sabrem fins a quin punt som Xuang Xu o

Colección de sonetos del autor catalánIsrael Clarà (Badalona, 1975) estudió Filosofía en la U.B. Es autor de más de setenta obras entre poesía y novela y ha escrito en catalán, castellano e italiano.

«Les absències de la nostra vida, les enyorances, la mort, la solitud, el silenci, el dolor... Tot és més suportable si s'observa rere la màscara de la bellesa i de la poesia. Sota la contemplació de la bellesa el poeta troba l'harmonia, la serenitat i la tranquil·litat que tant necessita per tal de sentir-se viu i estimat. «¿Què és la bellesa sinó aquella màscara darrere la qual tota la crueltat i malícia que ens mostra l'existència s'apaga i queda diluïda per uns instants mentre l'artista busca aixopluc en un altre món imaginari?... ¿No és gràcies a la bellesa que el poeta, i també l'ésser humà, troba la pau interior que tant anhela i, en conseqüència, aquella suposada felicitat que tots busquem?...» Aquests vint poemes esplèndids no pretenen pas ser cap resposta. Senzillament són la resposta d'un ésser que viu, que estima i que pateix. El llegat d'algú que tan sols aspira a ser viscut, estimat i patit per tots aquells en qui vol i pot reconèixer-se.

El llibre que el lector té entre les seves mans mai no s'hauria hagut d'escriure. El novembre de l'any 2004 moria el filòsof i professor José María Ortega (1935-2004). El dolor per la seva pèrdua va inspirar uns quants dels poemes que componen aquest llibre d'homenatge i d'amistat i que després es van convertir en una ofrena poètica. L'autor d'aquestes pàgines ens comunica el seu dolor a cada plana: la tristesa, la solitud, l'angoixa, la por... Hi són presents en cada vers, però sense renunciar, en el poema final, a l'esperança. El desig, malgrat tot, d'imposar-se a la vida mitjançant la vida, el delit de perdurar més enllà de la tristesa i del silenci dels qui vam estimar i ara ens són ja absents per sempre. El poeta, amb tot, no tan sols recorda el seu amic desaparegut. Hi ha un record per a la mare, els avis, l'amor desnonat i menystingut... Un recorregut per totes les morts, no solament la mort física, que ens aclaparen i ens fan envellir de cop. I tot, però, expressat a través de l'art, perquè en quedi constància, perquè no faci tant de mal. L'anhel pregon de l'ésser humà, en el fons, per a comunicar-se.

Ha arribat el moment. Ja és hora de passar comptes. Però, més enllà del que podrien suggerir aparentment aquestes paraules, l'autor d'aquest llibre, escrit en forma d'extensa carta, ens proposa un recorregut sentimental no pas per totes aquelles realitats negatives que un fill podria retreure al seu pare, sinó per l'immens gavadal d'agraïment i d'esperança que sent vers una relació molt més profunda del que sembla, més íntima i intensa del que hom pot imaginar en els nostres dies, en què paraules com ara «respecte», «autoritat» o «dignitat» semblen haver caigut en un cert desús i desgràcia. Des de la constatació que no sempre s'ha estat a l'altura i des de l'orgull, en canvi, d'haver-hi estat en multitud d'ocasions, l'autor d'aquesta breu però emotiva obra expressa, a través de la literatura, tot allò que potser, des de la seva condició de fill, alguna estranya força li impedeix demostrar. Tot, solament, perquè el temps no ho esborri i perquè se sàpiga que, un dia, algú es va poder dir fill perquè hi havia algú a qui també es va poder anomenar pare.

Mai, en certa forma, cap autor no mor del tot. I sempre, d'alguna manera, segueix existint en la mesura que la seva memòria és evocada i salvada de l'oblit a través de la reinterpretació i de la relectura de les seves obres. Creiem, certament, que aquesta també és la situació en el cas de la mateixa Maria-Mercè Marçal, que si bé d'una banda se'ns ha anat massa aviat de l'altra ara ja ens pertany per sempre.

El plor de la clepsidra potser sigui un dels poemaris més íntims i intensos d’Israel Clarà. La gran bellesa de les imatges, la precisió formal i en el llenguatge, l’emotivitat de les sensacions descr

Al principi eren els aneguets de colors. I les papallones amb colors de primavera. Des d'aquesta certesa, Israel Clarà emprèn el que, segons ell mateix, és un dels seus viatges poètics més suggestius i encisadors, el que mena al món de la infantesa perquè en prové. Aquest llibre bellíssim ens submergeix de ple en aquest àmbit mític i inclassificable, però sense caure en retòriques excessives ni estètiques mel·líflues. Amb mesurada contenció algunes vegades i una tendresa esfereïdora d'altres, Israel Clarà transita pausadament al llarg de tots aquests poemes signant una de les obres més belles que mai no s'hagin escrit sobre la infància i l'univers dels infants, tot embellit, encara més —si hi cap— per la màgia sempre penetrant de la poesia.

Fa anys, Israel Clarà va escriure la inoblidable Estatuària de cendra (2002), una obra que, a banda de suposar la seva primera incursió en la literatura catalana, representava una reflexió lúcida sob