Esquerdes és un text inspirat en la espiritualitat -o el seu antídot, si ho voleu- de la carn, pensaments allunyats de l´actitud dogmatica, distants de la ret&ogra
Al pròleg de Vers un altre enlluernament, Miquel Mestre afirma que aquest recull "és un ver i rotund exercici de despullament, de nuditat textual i espritual. Cada poema és, tot ell, bessó elemental de tot el poema. Aquí no hi ha concessions. Aquí no hi manca ni hi sobra res: cada vers ha estat mesurat minuciosament en el seu contingut, cada silenci hi és definitiu, cada pregunta sap d'antuvi que no trobarà resposta, cada sageta disparada encerta l'exacte centre de la diana. Potser mai no havia estat tan precís el nostre poeta. Ni tan suggeridor. Ni, alhora, tan descarat".
Jaume Mesquida és una de les veus més singulars i més afortunadament prolífiques de la poesia catalana actual. A Arrels de llum el poeta ens dóna notícia d'un trànsit existencial que va des de la foscor del subsòl de la memòria, d'on es nodreix el discurs d'aquest llibre, cap a la llum incerta del present. Tensos i contundents, els poemes d'Arrels de llum ofereixen un inventari de decepcions i derrotes, certament, però també de pressentiments i esperances, acompanyades de diverses reflexions sobre el llenguatge i sobre la poesia mateixa, i d'una sostinguda, continguda i emotiva contemplació de la naturalesa. Testimoni d'una escriptura rotunda i alhora delicada, cisellada per l'ofici i conscient de la seva responsabilitat, Arrels de llum és un excel·lent exemple d'allò que solem anomenar un llibre de maduresa.
Els trenta-set poemes de Surant entre mots constitueixen el plany de Jaume Mesquida, poeta i editor, no ja per la situació extremadament delicada de la llengua catalana a Mallorca, sinó per la pròpia experiència personal de sentir-se a la seva terra com si hi fos foraster a causa del tracte mesquí que no mallorquins i mallorquins infligeixen al català, i també al patrimoni natural, cultural i artístic autòcton. El poeta troba refugi en la descoberta dels versos que, il·lusòriament, han de salvar la genuïtat de l'illa.
Las palabras han muerto melodiosamente en tu oído. Yacen en la sombra junto a los obscuros abismos lineales, atormentadas sobre blancos lienzos en la perfecta espera del olvido. En un principio la llama vigorosa, después la brasa, después la ceniza, después el viento... metódico cruce de elementos cercanos al desastre en un mismo lugar de tu corazón. Pero aún sentías la frescura del rocío humedeciendo los frutos secos de la incineración.
