J.J. GUIDI SANCHEZ

La ciutat de Tarragona va ser un dels espais urbans romans més rellevants i monumentals de la Península Ibèrica. Des del segle II aC fins al III dC la civitas es va dotar d'un potent sistema emmurallat, temples, grans edificis públics, estructures comercials, cases, suburbis, etc. Aquest paisatge urbà, notablement transformat en època visigoda (segles VI-VII dC), va ser totalment abandonat amb la conquesta islàmica de principis del segle VIII dC. Durant quatre segles Tarragona va romandre "al marge" dels poders d'al-Andalus i dels comtats cristians del nord, si bé s'intueix que va haver-hi un poblament al territori i diversos intents d'ocupació. Durant el segle XII, el comtat de Barcelona, amb voluntat de restituir la seu metropolitana eclesiàstica ocupa la ciutat, més específicament l'antiga acròpolis romana. El present treball analitza els principals trets que van caracteritzar la transformació de l'acròpolis romana en el "primitiu" nucli feudal de Tarragona, origen de la ciutat medieval. Un procés complex i fascinant en què els antics edificis i estructures d'origen romà van reviure per configurar un nou