Joan Duran i Ferrer

Diferentment de la filosofia, que sol propendir als universals, la poesia construeix la seva tensió en l'extensió que procura trobar en cada motiu concret i únic, i en la intensió que li mira de donar. Per això, admet la ironia i fins i tot la paradoxa o no defuig cap mena d'oposició. D'aquesta manera, la poesia es relaciona amb el món, que té desequilibris irònics i prou moments paradoxals, i que se sosté damunt la corda ben inestable dels molts contrasts que l'integren. Joan Duran sap que, per a reflectir la complexa realitat, la poesia ha d'habitar al caire de la desproporció, dins l'emoció màxima i més primària i en l'equilibri més desnivellat. Tanmateix, per tal de posar-ho de manifest, els seus versos no utilitzen els trencaments més abruptes ni els ritmes més bruscos, sinó que fonamenten la força expressiva -emotiva, però també racional- sobre un reguitzell de conceptes de camps ben distints, un seguit d'associacions semàntiques lliures i una estructura equilibrada per la sintaxi i el ritme. Del pròleg de Josep Maria Sala-Valldaura

«La puresa no existeix més enllà d’alguns miracles de la natura. Això, en Joan, poeta de ciència viva, ho sap bé. No és gratuït, per tant, el títol que agrupa els poemes que sou a punt de llegir: Ani

Nua cendra és un llibre escrit amb intel·ligència expressiva i precisió formal. Un poemari -el novè de l'autor- amb la capacitat per fer conviure la carnalitat de l’ésser amb la seva dimensió simbòli

Tinc la sensació que els teus poemes parlen de tot allò que el lector vulgui que parlin. Els uns voldran que parlin de l’amor, del record, de la derrota; altres del desig, del temps, de l’esperança;