Joan Fuster

El Diari 1952-1960 és, probablement, el màxim exponent de l’assagisme literari de Joan Fuster i la millor porta d’entrada a la seva obra. Concebut no pròpiament com un dietari íntim, sinó com un esp

Este clásico de historia cultural continúa siendo, cuarenta años después de su primera edición, una mirada sugerente a la sociedad y al mundo intelectual del País Valenciano moderno. Lejos del acartonamiento académico y buscando la complicidad de un lector no especializado, estos textos, escritos con rigor pero sin renegar de la libertad de expresión del ensayista, planteaban problemas, arriesgaban conjeturas y, al fin y al cabo, avanzaban hipótesis que, en buena forma, abrían el camino a la investigación historiográfica. Temas como los humanistas del siglo XVI, el imaginario de los agermanados o la oratoria sagrada del Barroco son en las reflexiones de Joan Fuster mucho más que amenidades eruditas: pasan a ser aspectos de un pasado que ha conformado la sociedad valenciana actual. Como decía él mismo, aquellos humanistas, revolucionarios y oradores, «los llevamos a la espalda. Los ignoramos, y pesan sobre nuestros reflejos sociales, y sobre nuestra conducta individual... Por lo tanto, no será superfluo el conocerlos». Este libro es una invitación, pues, a adentrarse en una época decisiva de la historia europea que, en el caso del País Valenciano, tiene unas resonancias particulares que no se agotan en el limitado concepto de «Decadencia».

La correspondència de Joan Fuster, conformada dia a dia durant més de cinquanta anys, constitueix així, en primer lloc, pel volum, la diversitat i la qualitat dels seus interlocutors, una font preciosíssima per al coneixement i l'estudi d'un període particularment difícil de la història, la cultura i la societat catalanes. Hi trobem reflectits, a través de la seua mirada i la dels seus corresponsals, i expressats en les seues paraules, els principals esdeveniments de l'època, especialment els que afectaven més de prop la cultura catalana, i els sentiments entre el desànim i l'esperança, que aquests esdeveniments despertaven. Hi ha, així, com a tema obsessionant durant tota la postguerra, la persecució i repressió de la llengua i la cultura catalanes. Però també els esforços de reconstrucció: la represa del valencianisme de preguerra els contactes amb el món català de l'exili i amb els nuclis resistents del Principat, els premis literaris, les trobades d'intel.lectuals castellans i catalans, les editorials i les revistes en català, l'efervescència i la renovació de la Universitat, la unitat de la llengua, el sacseig d'una societat "en perpètua somnolència digestiva", el valencianisme i el catalanisme polítics, la fi del franquisme i la transició democràtica, l'estatut d'autonomia, les esperançes i els avanços reals en la recuperació cultural i lingüística, "nacional", i també les dificultats, les regressions i els desenganys.