Montserrat Carulla i Ventura

Les escoles de monges i els crostons de pa de la postguerra; la bufandeta de pell i la paperina de les galetes; els records de Sant Feliu i de Molins de Rei i els primers papers a Madrid; les amenaces, la censura i la prohibicio del regim; els plors de la mare i lempresonament del pare...Petites imatges, espurnes i flamarades democio, que perfilen, amb el pas dels anys, els origens dun sentiment i la consciencia de pertinença a una comunitat amenaçada, amb llengua i tradicions propies, i unes pulsions artistiques impossibles de deturar, en uns anys obscurs, en els quals una dona catalana amb vocacio independent i creativa havia de demostrar molt coratge per tirar endavant.Assegut en una barana de ferro, hi havia un home prim, ennegrit pel sol i amb barba duns quants dies. Mel vaig quedar mirant amb una mica de desconfiança. Lhome em va dir: No em fas cap peto?. Aquella veu, jo la coneixia, i aquella cara tambe. Vaig tenir un pressentiment, que vaig refusar de seguida. Montserrat, no em vols fer un peto? Jo seguia mirant-lo sense acabar de creure-mho. Ets el papa? Si, soc el papa, va contestar.