OFELIA DRACS

Una prostituta insòlita que tracta de seduir un home mentre aquest se li resisteix immòbil dins del cotxe, una jove alliberada que s’allita amb els amics, els mestres i els manaires d’un partit polític, les fantasies d’un home que es masturba al lavabo i les d’un marquès que evoca els seus amors i busca consol en una gosseta, i encara les d’un mascle solitari que tracta de trempar amb els electrodomèstics de cuina mentre hi ha qui perd el nord per una joveneta quasi nena o una dona exuberant...Deu pometes té el pomer es un recull de contes en què la combinació d’ironia i d’erotisme dibuixa deu històries divertides, tan extravagants com reals, darrere de les quals s’amaguen, amb molt sentit de l’humor i sota el pseudònim d’Ofèlia Dracs, escriptors molt coneguts de la literatura catalana.

El Premi La sonrisa vertical 1979 ens va sobtar amb una doble sorpresa : 1) pel fet de sortir guanyador del certamen un llibre en catala tot i que el jurat era essencialment castellano-parlant, i 2) perque sota el pseudonim dOfelia Dracs, shi amagaven vuit autors, alguns ja coneguts per les seves activitats literaries en lambit de la cultura catalana, i daltres per la seva col-laboracio en la desapareguda revista satirica El Be Negre.Els Joaquims Soler, Monzo i Carbo, els Jaumes Fuster i Cabre, Xavier Romeu, Joan Rende i Josep Maria Illa van decidir un dia aixi ens ho van fer saber despres del desconcert inicial del jurat i la posterior identificacio de cada autor aplegar-se per a conferir un llibre de deu contes sota el titol (suggerit per una canço popular catalana) de Deu pometes te el pomer. Sembla ser que tambe van demanar la col-laboracio a dues escriptores, les quals, finalment, per diferentes raons, van declinar loferiment, potser recordant una altra malhaurada poma. . . Axi, doncs, dos dels vuit components del grup van redactar els dos contes que calien per a completar les deu pometes del pomer literari.Curiosament, pero, el jurat en cap moment va sospitar que Ofelia Dracs fos un autor/a de vuit caps. Aixo deu ser degut, creiem, al fet que els autors havian acordat previament recuperar per a la literatura el llenguatge de carrer normalment utilitzat a Catalunya per als afers del sexe, el qual va ser i es encara un del mes vius i expressius de la peninsula. I tot i que els personatges i les situacions que animen aquests contes son molt diferents lun de laltre, no hi ha dubte que, a traves del llenguatge, aconsegueixen aquella unitat que va desconcertar el jurat. Unitat que tambe rau en la mateixa naturalesa dels llocs on es desenvolupa laccio de la majoria dels contes : barris populars de la gran ciutat industrial.Aixi, doncs, entre histories calentes, molt davui dia, algunes molt trivials, amb un toc dhumor enla majoria dels casos, el lector es trobara revivint, en mes duna ocasio, situacions que, probablement, ell mateix ha experimentat.