Libros de Poesía en catalán, página 24 de 240

La verdor i l'absent, tercer llibre de poemes de l'autor, és un llibre unitari que parla de granotes, ànecs, àlbers i tarongers; parla de l'aigua de l'ànima i de l'aigua del riu i les seves vores. Eros i Thanatos i l'Absent; però en el llibre també hi trobem els sentiments d'un jove que ara mira la seva terra natal des de l'altra riba. Sentim les aromes dels primers amors i paisatges, vivències i miratges que la paraula poètica: el poema com a instrument de coneixement acara al present i rescata de l'Oblit.

Cru i contundent, Xavier Gonzàlez-Costa fa amb aquest seu primer poemari, un exercici d'empatia per posar-se en la pell de la soledat, la seva gran por.

És aquest un poemari que s''enfronta a la realitat més immediata, propera, que és llegida a través de dos vidres: l''un de més abstracte, per mirar de lluny -la cara A, en podríem dir- i l''altre de mes concret, de vista cansada -la cara B-. Aixi que al llarg de tots els poemes es planteja la relacio de la persona amb el medi on viu, a traves de l''escriptura, de l''amor, de la vida al mig d''aquest mon concret pero, alhora, globalitzat. Amb espai per al dolor, pero tambe per al plaer.

L’abc de Laia Martinez i Lopez fa de declaració de principis i intencions, alhora que explica la història d’una adolescent marcada per la que, segons Oscar Wilde, és la xacra de les classes treballad

Paraula gest. Poesia mossegada. Llibre viatge entre cards, coves i camins: del primigeni so que cercaven els poetes fins a la cabra aquesta que hi havia; des del temps era temps de la rondalla fins a lactual encanteri de la bruixa antiga. Pedregada seca.

Jardí clos parla d’un exili, d’un exili interior, voluntari. Aïllat de tots, envoltat per la tanca d’un jardí, el poeta contempla el món. Ix a prendre el primer i últim baf d’aire del dia. Des d’aque

I va haver una encesa absoluta d’estels a l’instant sublim en què ella em va mirar. Sabria algú dir-me què és la bellesa? Sabria algú dir-me què és la bellesa? Aleshores, un silenci del color de les

«El llibre estableix una línia de retrobament i continuïtat amb el món poètic que Agustí Pons havia construït i descrit en la poesia de la dècada dels anys setanta i vuitanta. El tema central d'aquesta poesia gira entorn de la vivència amorosa que, vint anys després, es modula des de la mirada adulta i des d'un sentiment de plenitud viscuda i compartida. És el punt present després d'un silenci de vint anys. Diríem que, amb aquesta edició, Agustí Pons es retroba amb la poesia i diríem, també, després de la lectura, que no ens sembla trobar cap motiu perquè aquest retrobament no pugui significar un enllaç definitiu. Agustí Pons sap que el perfil d'un escriptor es dibuixa cada dia.» (Àlex Broch, del proleg del llibre) «Constatat el fracàs, mirem al nostre voltant i esdevenim més fràgils que mai. Aquesta evidència constitueix, paradoxalment, la nostra fortalesa. Som forts perquè ens sabem febles. Som forts quan ens revoltem contra la Natura, quan la domem i la violentem, quan copsem l'esforç d'artifici que va del miol d'un gat a l'ària de la Reina de la Nit. I quan ens adonem de com ens reconforten les petites coses, aquelles que ens fan sentir vius i, si pot ser, necessaris.» (Agustí Pons, de la introducció al llibre)

«Pot el misteri de la paraula recuperar la llum primigènia del record? Poden resplendir els records amb l'alquímia dels mots? Des de sempre l'home, aquesta bestiola lliurada als atzars i les quimeres de l'existència, ha lluitat contra la desmemòria, contra l'absència, contra l'absurd del no-res. Quelcom poderós i atavic ens empeny d'antuvi, com una necessitat inexcusable, com un desig irreprimible, a desxifrar els alfabets ocults, els enigmes insondables, els codis secrets que regeixen el curs del nostre destí. Vet aquí la raó de ser —almenys una d'entre tantes— de la paraula. El mot precís, just, essencial. Déu va néixer —l'home també, és clar, puix la divinitat és creació de la ment humana— en el precís instant de germinar dins nosaltres la primera llavor del pensament, la sement pura, inaugural, ubèrrima, que hauria de fruitar amb l'eclosió quasi miraculosa de la paraula.»

A La xarxa de mil nusos, fent ús de diferents formes poètiques que van des de la tanka fins a estructures més clàssiques, ens proposa un recorregut de sentits plurals i de gran bellesa. Una obra rigo

Des de la vellesa, donant tombs i adornant el brocal que oculta i que, al mateix temps, protegeix l'ull negre del pou i tot el que representa, els poemes destil·len reminiscències, enyors, passions de joventut i de maduresa. Les realitats difícils d'acceptar els impregnen: la decadència de la pell, la del gest cansat, la d'un passat que només pot abastar amb el voluntariós i necessari record, la d'un present aton en el qual combatre la por, la injustícia, la soledat. És l'única possibilitat que li queda a la poeta per sentir-se viva, la poesia és l'arma que empra per viure, amb un somriure interior un xic burleta, el futur minso que l'espera i del qual intenta exprimir-ne el suc fins que una ma amolli amb amor la darrera mirada.