Libros de Poesía en catalán, página 7 de 236

W és una barreja de poesia, ficció i gènere epistolar, una obra a cavall entre diversos gèneres i tècniques (collage, samplers textuals, apropiacionisme) i pensada com una "capsa trobada". El llibre

Neutre planteja una reflexió personal entorn del tema del gènere, de l'assumpció de la pròpia sexualitat, del fet d'haver de definir-se com a individu en un context social en funció d'un gènere, i de

Mal de nit traça un arc d'emocions que va des del dolor fins al plaer, del desengany i la tristor al desig i l'entusiasme. Amb un to confidencial on intervenen la melangia, la passió i també la projeccio en l'aventura, l'obra desplega un proces intimista que recorre vessants d'ombra pero tambe lluminosos, al llarg d'uns versos intensos i personals. Gracies al llenguatge poetic, les ferides interiors van sent sanades pel lirisme de les paraules, per una recerca de la lucidesa que converteix la fosca inicial en un cant on apunta per fi la claror perduda, la il·lusio vital. Eloi Babi (Barcelona, 1973) va cursar estudis de filologia a la Universitat de Barcelona i d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Amb el seu llibre Celebracio del ritme (2000) va guanyar el premi de poesia Marti Dot, i ha estat finalista dels premis Miquel Angel Riera (2007) i Josep M. Benet (2010). Amb el llibre que teniu a les mans ha obtingut el Premi de Poesia Miquel Marti i Pol.

Si haguéssim de dir qui és l'hereu de la poesia clara i difícil de Salvador Espriu i de la poesia bondadosa i intensa de Miquel Martí i Pol, aquest és sense cap mena de dubte Joan Margarit. La duresa i, alhora, la tendresa d'aquest refugi contra la intemperie que es la seva extensa i reconeguda obra poetica el situen entre els poetes mes valorats per la critica i els lectors.

http://www.vienaeditorial.com/fitxers/GINA.pdf

Antics professors d’espanyol al Lycée de Foix, Marie i Jean Laïlle, la catalana del Vallespir i el pirinenc de Comminges descobriren tant “Lérida” com “Lleida” sense privar els seus alumnes de la cul

El palimpsest, el còdex escrit dues vegades ens permet una lectura múltiple. A l'anvers, el text visible, la declaració d'amor, la complanta de l'amic a la terra, al paratge, a la gent que ens guarda, a les pedres quotidianes. Al revers, en el text ocult, l'assaig irresolut, el reconeixement íntim i la confessió del vençut. El Palimpsest és el subterfugi del poeta, la manera de fer per escriure. Un divertiment i, alhora, el seu jou.

PREMI DE POESIA CIUTAT DE VALÈNCIASovint em debat entre el concret i l'abstracte,la foscor i la llum, el buit i l'esperança.I fixe un pensament en un ordre inexactementre faig equilibris al plat de la balança.No em considere pur ni de lluny circumspecte,ni mentider ni ingenu, ni tampoc un babau,soc noble, clar i lliure, de la vida un esclau,desconcertat i esceptic en qualsevol aspecte.

Lluís Calvo (Saragossa, 1963). Llicenciat en geografia per la Universitat de Barcelona. Ha publicat setze llibres de poesia, entre els quals Veïnatge d'hores (Ell Mall, 1987), La llunyania (Quaderns Crema, 1993), L'estret de Bering (Edicions 62, 1997), Omissió (Llibres del segle, 2001), El buit i la medusa (Editorial Proa, 2002), La tirania del discurs (Pagès, 2003), Andròmeda espiral (Emboscall, 2005), Al Ras (edicions Perifèric, 2007), Última oda a Barcelona (La Garúa, 2008, conjuntament amb Jordi Valls), Cent mil déus en un cau fosc (Proa, 2008) i Col•lisions (3i4, 2009). En el camp de l'assaig ha publicat Les interpretacions (Edicions del Salobre, 2006) i té en premsa l'obra Baules i llenguatges (3i4). Ha desplegat igualment la seva tasca assagística i crítica en diverses publicacions, al voltant d'autors com Maria Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Màrius Sampere, Carles Hac Mor o Joan Ponç, entre d'altres. Ha publicat tres novel•les: Aconitum (Edicions 62, 1999), Electra i la carretera (Destino, 2001) i L'expulsió del paradís (Destino, 2004). Ha guanyat diversos premis, com ara l'Amadeu Oller, el Miquel de Palol, Josep M. López Picó, Ciutat de Palma, Maria Mercè Marçal, els Jocs Florals de Barcelona, el Rosa Leveroni i l'Octubre-Vicent Andrés Estellés. La poesia de Lluís Calvo pateix el benefici de la impossibilitat de l'etiquetatge. A cavall del realisme i del simbolisme, però sense renunciar a l'experimentació, converteix aquest ampli espectre creatiu en un fidel mirall o rèplica de la canviabilitat del món on aquest discurs i a partir del qual discurs es representa. El centre d'aquest Estiula és, com explica Jaume Pont a l'epíleg, la natura i la particular forma de veure i de viure, concebre i interpretar el territori, humanitzant i singularitzant cada un dels elements que el formen, tot sense caure en una romàntica reducció sacralitzadora del paisatge, convertint-se, aquest, no només en poema sinó també en instrument de reflexió sobre el poema que protagonitza.

Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932), després d'uns anys de caputxinada amazònica per l'Amèrica Central va llicenciar-se en filologia germànica i es va dedicar durant molt temps a la docència, ensenyant literatura, música, llatí, història de l'art… i exercint com a mestre d'un munt de gent que posteriorment ha destacat en diversos àmbits creatius. Alternant la docència amb la participació en diverses publicacions periòdiques, va acabar dirigint la primera etapa de l'edició espanyola de la revista d'art FMR, i ha estat col·laborador en alguns programes culturals a la ràdio i la televisió, sempre aportant una mirada crítica i un comentari àcid i incòmode alhora que constructiu a l'actualitat cultural del nostre país. Ha publicat els llibres de poesia: Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, somni... (1960), Paraules (1962), Paraules cap al tard (1973), Els colors de la nit (1990), Setembre (1992), Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), i Camins de serp (2009). A Ragtime, aquest poema continu que es construeix i s'enriqueix, a l'hora que evoluciona, llibre a llibre, en l'obra de Garriga, depurant-se, cada cop més, de retòrica i tendint a l'essencialització del llenguatge, fa una mena de gir visual cap al passat, però no en un sentit elegíac, perquè aquest passat s'emmiralla constantment en un present esquerp i en la incertesa d'un futur que recorden al poeta tot allò que podria haver estat i no ha estat, tot allò que es perd en el difícil equilibri d'una subsistència fidel a una manera personal i intransferible d'entendre el món. I el resultat d'això converteix Garriga en un dels pocs poetes contemporanis posseïdors d'un llenguatge tan propi i personal, tan diferent a la resta, que molts no han sabut valorar, potser perquè no l'han pogut etiquetar, però que ha creat un estol d'admiradors, lectors i deixebles entre les noves generacions.

Poètica per a un ninot és un poema escènic que porta com a subtítol «Soliloqui per a màscara i cor de veus», on el titella del poeta reflexiona sobre l’escriptura de poesia, presenta la manera que l’

Recull de poemes de l autora, agrupats en cinc apartats. Amb el mar i l univers aquàtic com a símbol de tot allo que defineix la vida, el volum s endinsa en els neguits i els interrogants vitals i re