LA DONA FORTA

mipedtor

07/02/2026

Tapa blanda

La lectura de "La dona forta" en l’edició de Bromera és, abans de res, una experiència contextual. Abans d’entrar en la ficció, el volum ofereix una introducció extensa que situa la novel·la en el seu moment de creació i explica fins a quin punt la censura franquista condicionà Maria Beneyto. L’autora va haver de retocar el text diverses vegades i reconegué que les protagonistes no representaven fidelment la majoria de dones de l’època, sinó que responien a la necessitat de sortejar els límits imposats per la dictadura. A això s’afegeixen el pròleg original de Sanchis Guarner —en un temps en què poques dones rebien reconeixement literari— i un text posterior de Beneyto reflexionant sobre com escriure sota la censura marcà inevitablement el to i les possibilitats de la seua obra. Tot plegat converteix aquesta edició en una porta d’entrada privilegiada per entendre la novel·la. L’obra s’estructura en tres parts que encaixen amb el plantejament, el nus i el desenllaç clàssics. El començament pot resultar un poc desconcertant: apareixen diversos personatges femenins i cada capítol canvia de protagonista, cosa que dificulta situar-se. Però a mesura que avança la lectura, les peces es van col·locant, les relacions es clarifiquen i la novel·la guanya cohesió i interès. El conjunt de personatges femenins és, sens dubte, un dels punts més destacats: són sis o set dones que reapareixen al llarg del llibre, cadascuna amb el seu espai narratiu. Algunes són dones cultes, independents econòmicament, amb idees pròpies i vides que no depenen de cap tutela masculina. Habiten un entorn quasi exclusivament femení, un club on es donen suport i estableixen vincles. Però Beneyto no es limita a mostrar fortalesa: també hi ha dones marcades pel desengany amorós, per la frustració o per la necessitat de venjar-se d’una exparella, així com una protagonista atrapada en una relació domèstica asfixiant. Les seues històries evolucionen de maneres diverses —algunes cap a la superació, altres cap a la resignació— i l’autora evita les solucions fàcils, deixant portes obertes en els casos més complexos. Els personatges masculins, també estan tractats amb matisos. Un d’ells, Fèlix, apareix inicialment com un home feble, criticat per la seua parella; però quan la narració passa al seu punt de vista, el lector descobreix noves capes que permeten entendre millor el seu comportament. Aquest joc de perspectives és constant i contribueix a la sensació que Beneyto no crea herois ni antagonistes, sinó persones condicionades pel seu context i per les pressions socials del moment. Aquesta complexitat contrasta amb algunes lectures que qualifiquen la novel·la d’artificiosa o de llenguatge massa elaborat, o fins i tot d’obra que reprodueix valors masclistes. Però precisament les situacions de submissió, frustració o violència que viuen algunes protagonistes funcionen com una denúncia del patriarcat, no com una adhesió a ell. La crítica social hi és, encara que expressada des de les limitacions del seu temps i des de la necessitat d’esquivar la censura. Una obra que, llegida amb el seu context al davant, revela tota la seua força i intenció.