DE VEGADES LA PAU

Itàlia. Ruïnes d’Herculà, a la falda del Vesubi. Dues turistes discuteixen la planificació del dia següent: Capri o Pompeia? Amb aquesta anècdota tan aparentment deslligada de tot el que va representar i encara representa la Guerra Civil, la postguerra i la lluita antifranquista, comença De vegades la pau. Una obra que recorre moments puntuals d’aquells anys: des de la Revolució del 1936 fins a les manifestacions del 1976, passant per la cruesa de les presons dels anys quaranta, la vaga dels tramvies a Barcelona o la Caputxinada estudiantil de Sarrià. Tot, però, des d’una visió actual. Des de la finestra que obre —mai millor dit— una fossa comuna que, segurament com moltes, amaga en el seu si històries oblidades de famílies destrossades. Tot empeltat d’apunts que avui formen part del nostre bagatge individual i col·lectiu: Llach, Raimon, Candel, i fins i tot referències cinèfiles a Allò que el vent s’endugué, ajuden a contextualitzar un passat encara prou recent. Val a dir que l’obra no cau mai en el cofoisme. S’ha superat una etapa, sí, però l’escepticisme fa la seva aparició entre nosaltres, cada cop més. Parafrasejant un dels personatges, “tanta lluita, tants sacrificis [...] no sé si compensa, sincerament”. Potser trobaríem la resposta entre les ruïnes d’Herculà, en una picada d’ullet a les constants no estrictament realistes de la resta de l’obra de l’autor. O potser tot plegat és més senzill i, com diu un altre personatge, “la lluita no s’acaba mai”. Aquesta obra va obtenir l’accèssit al I Premi 14 d’Abril de Teatre.

Italia. Ruinas de Herculano, en la falda del Vesubio. Dos turistas discuten la planificación del día: Capri o Pompeya? Con esta anécdota tan aparentemente desligada de todo lo que representó y aún representa la Guerra Civil, la posguerra y l