El moll de l'os" aplega tres relats curts, poètics, si per poètica s'entén abocar-se a certa opacitat o que les mans de l'autor, capficades a endreçar els noms de les coses, no decuiden que hi ha veus que ignoren la versemblança. També que, lluny de ser un missatger, qui escriu és en bona mesura víctima d'allò que gargoteja, sobretot si creu en l'emoció i no en l'acció de les pparaules. El primer dels relats, "El Pep era el tresor", evoca un temps feliç, concretament el de la infància i el seu jardí, a través d'un discurs que accepta el destí del sseus mites. El segon, "Pel forat del pany", esns presenta la incertesa de l'acció o els efectes d'un rampell més enllà de les lletres. El darrer, "Sempre aquella torre", pretén invocar el final del temps iniciàtic, el devetllament d'una coïsor, la del sexe i el desig, que ha d'acompanyar-nos per sempre, o fins que, ja resignats, ens aboquem a la melangia del record, per tractar de ser el que vàrem ser i no som; en fi, un au revoir benigne.