Fulles vermelles

Fulles vermelles és una novel·la que connecta dues generacions a través de la memòria, el trauma i la persistència del record. La història s'inicia als Pirineus, on la petita Valèria percep les fulles dels arbres com a vermelles, un color que la seva mare associa a un passat marcat per la guerra i l'exili. Aquest ?daltonisme emocional? esdevé la metàfora que obre la porta a un relat que recupera el patiment de milers de persones represaliades pel franquisme.
La mare de la Valèria rememora el gener de 1939, quan, davant l'avenç de les tropes franquistes, ella i el seu pare emprenen el camí de l'exili travessant els Pirineus. El llibre retrata amb detall la por, la urgència i la determinació d'aquells que fugien d'un règim que prometia repressió, judicis sumaríssims i afusellaments al Camp de la Bota.
A partir d'aquí, la narració retrocedeix encara més en el temps per explicar la vida d'en Josep i la Cristina, els avis de la Valèria. Procedents de Castella, arriben a Badalona a principis del segle XX buscant un futur millor. El relat mostra la seva integració en una ciutat industrial en plena efervescència, marcada per les lluites obreres, les vagues i les desigualtats socials. La novel·la combina la història íntima d'aquesta parella amb el context polític i social convuls que acabarà determinant el seu destí.
Amb una mirada humana i documentada, l'obra ressegueix els camins de l'exili, la precarietat dels camps d'internament francesos i la força de les persones que, malgrat la tragèdia, van lluitar per mantenir viva la dignitat i la memòria. És un homenatge a totes les vides anònimes que la història oficial sovint ha silenciat.

Fulles vermelles és una novel·la que connecta dues generacions a través de la memòria, el trauma i la persistència del record. La història s'inicia als Pirineus, on la petita Valèria percep les fulles dels arbres com a vermelles, un color que la seva mare associa a un passat marcat per la guerra i l'exili. Aquest ?daltonisme emocional? esdevé la metàfora que obre la porta a un relat que recupera el patiment de milers de persones represaliades pel franquisme.
La mare de la Valèria rememora el gener de 1939, quan, davant l'avenç de les tropes franquistes, ella i el seu pare emprenen el camí de l'exili travessant els Pirineus. El llibre retrata amb detall la por, la urgència i la determinació d'aquells que fugien d'un règim que prometia repressió, judicis sumaríssims i afusellaments al Camp de la Bota.
A partir d'aquí, la narració retrocedeix encara més en el temps per explicar la vida d'en Josep i la Cristina, els avis de la Valèria. Procedents de Castella, arriben a Badalona a principis del segle XX buscant un futur millor. El relat mostra la seva integració en una ciutat industrial en plena efervescència, marcada per les lluites obreres, les vagues i les desigualtats socials. La novel·la combina la història íntima d'aquesta parella amb el context polític i social convuls que acabarà determinant el seu destí.
Amb una mirada humana i documentada, l'obra ressegueix els camins de l'exili, la precarietat dels camps d'internament francesos i la força de les persones que, malgrat la tragèdia, van lluitar per mantenir viva la dignitat i la memòria. És un homenatge a totes les vides anònimes que la història oficial sovint ha silenciat.