Al Viatge pel País Valencià, quan entre els volts i revolts de la prosa de l¹autor arribem a la ciutat d¹Alcoi, Joan Fuster expressa la queixa que ningú no hagués escrit encara la novel·la de la primerenca industrialització alcoiana. Que el temps anés sepultant tanta matèria primera sota muntanyes d¹oblit sense que el preuat fruit narratiu madurés en eixa branca de l¹arbre de la memòria col·lectiva que és la literatura semblava a l¹escriptor de Sueca una oportunitat perduda, una altra més. Si Alcoi era un cas anòmal en el context valencià, l¹absència d¹una novel·la amb el seu rerefons fabril era una altre dèficit a afegir a la llista d¹anomalies col·lectives. Fuster s¹enyorava així de la inexistència d¹un Narcís Oller valencià, desig tan lícit com impossible, capaç de donar veu a tan bigarrada i silenciosa comèdia humana. Amb la publicació de La caixa negra de l¹alcoià Jordi Botella per l¹editorial Brosquil es pal·lia en bona mesura aquella mancança assenyalada per Fuster, amb l¹avantatge que ja no es tracta de posar dempeus un naturalisme anacrònic sinó de reflexionar sobre la més rabiosa contemporaneïtat. I de fer-ho a través de la crònica novel·lada i descarnada de l¹auge i decadència d¹una societat embadalida en els tòpics fàcils, alimentats per propis i estranys, de la seua anomalia. Novel·la total, novel·la-assaig que té com a eix central la reconstrucció dels basaments del passat per explicar les runes del present, la de Jordi Botella és una proposta ambiciosa i reeixida que estén el seu fil argumental fins a la recuperació del poder per la dreta (si és que mai l¹havia perdut). Per fi unes vides al besllum del fum de les xemeneies, en un escenari on sempre perden els moros i guanyen els cristians. I el plaer de repensar-nos, amb una finestra mig oberta a l¹esperança.