Eugeni dOrs és una de les figures més polèmiques de la cultura catalana del segle XX. La seva principal aportació a la literatura catalana és el Glosari, columna diària que publicava a La Veu de Catalunya i signava com a Xènius, i de la qual va néixer la novel·la La Ben Plantada, on idealitzava la dona noucentista. El 1920 es va instal·lar a Madrid i va tallar tots els lligams amb la cultura catalana. La veritable història de Lídia de Cadaqués, originalment escrita en castellà i publicada un cop mort lautor (tot i que en va corregir les galerades), il·lumina tot el rerefons del mite de la Ben Plantada i alhora ret homenatge a una figura cabdal de la seva joventut: Lídia, la peixatera de Cadaqués que hostatjà lautor el 1904 i que es va creure la inspiradora del personatge de la Ben Plantada. Edicions Proa restitueix la veu original daquesta obra amb la traducció de Teresa Costa-Gramunt i Oriol Pi de Cabanyes i lacompanya amb un extens estudi dels mateixos traductors.
Ficha técnica
Traductor: Teresa Costa Gramunt
Prologuista: Oriol Pi
Editorial: Edicions Proa S.A
ISBN: 9788484373100
Idioma: Catalán
Número de páginas: 208
Tiempo de lectura:
4h 54m
Encuadernación: Tapa blanda
Fecha de lanzamiento: 23/01/2002
Año de edición: 2002
Plaza de edición: Barcelona
Colección:
A Tot Vent
A Tot Vent
Número: 394
Peso: 320.0 gr
Especificaciones del producto
Escrito por Eugenio D'Ors
Filósofo, ensayista y crítico de arte, Eugenio d’Ors (Barcelona, 1881-1954) ocupa un lugar destacado en la cultura española. Junto con Unamuno y Ortega, fue el pensador más representativo e influyente de su tiempo. Abordó diferentes géneros, desde la novela (La bien plantada, 1911), hasta el ensayo (Introducción a la filosofía, 1921), pasando por la crítica de arte (Tres horas en el Museo del Prado, 1923), la prosa poética (Oceanografía del tedio, 1916) y las notas breves, que recogió en su Glosario. Desde los inicios en La Veu de Catalunya, intercaló entre sus abundantes glosas algún poema y algunas series de aforismos, muchas de las cuales fueron recogidas en el volumen Gnómica (1941). Entre sus múltiples aportaciones cabe destacar la difusión de la estética moderna, que arranca de Baudelaire, y la incorporación del discurso fragmentario, al que Nietzsche otorgó carta de naturaleza.