Silencis eloqüents

A mesura que turbuléncies de tota mena caracteritzen predominantment el nostre clima contemporani, van guanyant centralitat una série d actituds i obres que, al llarg del segle xx, han conreat la poética del silenci i han estat capaces d interpretar, a través d ella, la realitat caòtica i fugissera de la nostra época. El propòsit d aquestes págines és intentar desentranyar algunes de les claus d aquest taranná alternatiu.
El text s estructura a partir de deu estudis breus sobre temes centrals en l art i en l arquitectura contemporánia, i sobre protagonistes destacats que han fet de la mesura un ingredient substancial de la seva obra: Jorge Luis Borges, Ludwig Mies van der Rohe, Yasujiro Ozu, Mark Rothko i Jorge Oteiza.
Més enllá de les importants diferéncies geográfiques i culturals que separen les temátiques que tracten, hi ha un tret comú en totes elles: el rebuig de l art entés com una agressió histérica als sentits, tal com és promogut per la pseudocultura mediática, i —en contra seva— l afirmació d una interpretació artística de la realitat com a reflexió profunda i eloqüent, destinada a intentar revelar els misteris del món.

A mesura que turbuléncies de tota mena caracteritzen predominantment el nostre clima contemporani, van guanyant centralitat una série d actituds i obres que, al llarg del segle xx, han conreat la poética del silenci i han estat capaces d interpretar, a través d ella, la realitat caòtica i fugissera de la nostra época. El propòsit d aquestes págines és intentar desentranyar algunes de les claus d aquest taranná alternatiu.
El text s estructura a partir de deu estudis breus sobre temes centrals en l art i en l arquitectura contemporánia, i sobre protagonistes destacats que han fet de la mesura un ingredient substancial de la seva obra: Jorge Luis Borges, Ludwig Mies van der Rohe, Yasujiro Ozu, Mark Rothko i Jorge Oteiza.
Més enllá de les importants diferéncies geográfiques i culturals que separen les temátiques que tracten, hi ha un tret comú en totes elles: el rebuig de l art entés com una agressió histérica als sentits, tal com és promogut per la pseudocultura mediática, i —en contra seva— l afirmació d una interpretació artística de la realitat com a reflexió profunda i eloqüent, destinada a intentar revelar els misteris del món.