Nascut el 1971, al Masnou (Maresme), va fer la carrera de ciències polítiques a la UAB. Ha cursat diversos postgraus en Dret internacional, Dret comunitari, relacions internacionals, desenvolupament internacional, gestió de conflictes, gestió patrimonial i finances (IEF). També va estudiar un màster en direcció d’empreses (E-MBA) a La Salle (URL) (2007) i durant uns anys va fer oposicions a la carrera diplomàtica (CEU i CEI). Paral·lelament va participar en diversos projectes de desenvolupament internacional a l’Amèrica Llatina.
El 2011 va crear una empresa especialitzada en gestió patrimonial i consultoria estratègica per a empreses. Aquell mateix any va entrar al Comitè Executiu del Cercle Català de Negocis; entitat que presideix des de 2013. Pont va col·laborar en l’elaboració de diversos estudis com a expert en successió d’Estats i Dret Internacional i vaig fer més de 400 actes públics i conferències arreu de Catalunya i a l’estranger sobre els motius econòmics de la independència i diversos aspectes de la successió d’Estats.
Així mateix, va col·laborar amb el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) i diferents organismes de la Generalitat de Catalunya en l’àmbit de la successió d’Estats i més concretament en el disseny de les estratègies i el marc jurídic sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat espanyol, la transmissió dels tractats internacionals a una Catalunya independent, l’atribució de la nacionalitat catalana, l’adhesió de Catalunya a la UE, la transmissió dels contractes públics i el reconeixement internacional de Catalunya, entre altres. També va participar en les comissions d’experts que varen redactar algunes de les lleis de transitorietat jurídica, com la Llei d’atribució de la nacionalitat catalana. Finalment, va ser professor de relacions internacionals en el màster de Diplomàcia Pública i relacions internacionals organitzat pel Diplocat i l’IBEI.
Els seus llibres han estat un autèntic referent per a l’independentisme català. El 2012 va publicar el seu primer llibre «Delenda est Hispania» on explica els motius de la independència, la dissolució de l’Estat espanyol i la restitució de la sobirania de Catalunya. Aquell 2013 va publicar «Addendum» on, com a expert en successions d’estats, exposa les possibles estratègies a seguir amb la finalitat de negociar un repartiment de béns i deutes amb l’Estat espanyol, analitza l’atribució de la nacionalitat catalana segons la pràctica internacional contemporània així com la transmissió dels tractats internacionals a una Catalunya independent. El 2017 va publicar «Interès d’Estat» i «RaonsPelSí» on exposa nous arguments polítics i econòmics per la independència.
Recibe novedades de ALBERT PONT directamente en tu email
Quan Roma va ocupar Cartago, el senat romà va decidir que la ciutat fenícia, capital del comerç i de lartesania, havia de ser destruïda des dels fonaments: «Delenda est Cartago». Això nimplicava no
Addendum neix de la necessitat de completar Delenda est Hispania en qüestions molt concretes que suposaran un enorme repte per als nostres representants polítics durant el procés de transició constit
Aquest llibre esta cridat a sacsejar de soca-rel la política catalana, des de fa temps instal·lada en un insuportable victimisme autocomplaent i pervertida per antipatriòtiques lluites intestines que ens han desviat del camí a la plena sobirania, mentre alabem falsos liderats i alimentem les vanitats desmesurades dels nostres botxins. Aquesta és l'oculta jugada mestra que se'ns prometia des de les institucions autonòmiques.Aquí, es presenten alguns aspectes tant impactants com reveladors que han de permetre desenvolupar als futurs líders del sobiranisme, una estratègia guanyadora amb la finalitat de fer efectiva la independència del poble catala, sota l'empara del Dret Internacional. El camí a la independència no passa per aixecar barricades, aturar l'economia indefinidament, assaltar infraestructures i cremar els carrers. Aquesta no és una estratègia guanyadora. Això només ens porta a un enfrontament desigual entre la nostra societat i l'Estat espanyol. Nosaltres no hem de sortir al carrer ni a protestar, ni a reivindicar res, ni a ocupar simbòlicament allò que és nostre. Cada vegada que protestem i recorrem al discurs del victimisme i al xantatge emocional, legitimem l'autoritat espanyola sobre el nostre poble.El repte que tenim al davant és exercir la nostra pròpia autoritat amb un clar sentit d'Estat i dotar-nos d'institucions capaces de neutralitzar qualsevol amenaça o reacció hostil de l'Estat espanyol. El nostre repte és mantenir sense complexos el control efectiu del territori i fer respectar l'autoritat de les nostres institucions. Quan hagim fet sortir l'unionisme al carrer a protestar i el veiem recórrer al victimisme i al xantatge emocional haurem guanyat.
Alemanya representa el 16% de la poblado i el 20% del PIB de la UE. Catalunya representa el 16% de la poblado á el 19% del PIB d'Espanya. Així dones, el pes de Catalunya sobre el conjunt d'Espanya és equiparable al pes d'Alemanya sobre el conjunt d'Europa. Pero es poden comparar la capacitat d'influencia de Catalunya a Es-panya amb la d'Alemanya sobre el conjunt de la Unio? La resposta es obvia, i les moltivacions, tambe. Cal, pero, que tots els catalans tinguem molt ciar que res no can-viara en el futur. Que les elits espanyoles continuaran ti-rant endavant desproposits de proporcions majuscules amb els diners de tots, mentre ignoren necessitats de primer ordre. I, si no us ho creieu, pregunteu-vos perque l'Estat esta planificant la terminal de contenidors mari-tims mes important del sud d'Europa precisament a... Ciudad Real.
«Escucha, España» fue el mensaje que hace más de un siglo lanzó Joan Maragall a una España en franca decadencia que afrontaba la pérdida de sus últimas colonias de ultramar. Sin embargo, España no escuchó. Se mantuvo tan inflexible como siempre. Las demandas de autogobierno de las colonias antillanas no fueron atendidas más que en el último momento, cuando ya era demasiado tarde para evitar la ruptura. Aquella pérdida fue el punto de inflexión de una nación que se quedó a medio camino entre el conservadurismo casposo y la modernidad, y también la fecha de defunción de un regeneracionismo que el autoritarismo truncó ya para siempre.