MONICA ARTIGAS

Vencer la anorexia recoge los testimonios de 14 adolescentes tratados por sufrir una anorexia nerviosa grave. Ellos exponen sus experiencias, sus sentimientos, sus luchas internas, la guerra con sus cuerpos, los conflictos con sus padres, su ambivalencia con los terapeutas... Entre estas confesiones, los autores han seleccionado las más relevantes para conseguir una mejor comprensión de la anorexia nerviosa, de su evolución y, sobre todo, de lo que piensan y sienten quienes la padecen.

“Tenim les hormones esverades”. Tanmateix, això no justifica que “els mitjans de comunicació ens titllin de borratxos i drogoaddictes”. “Encara que puguem semblar molt salvatges, en el fons som molt tímids”. Aquestes són algunes de les opinions que es recullen en aquest llibre, on joves de tot Catalunya s'expressen en primera persona. Sense filtres i sense embuts, víctimes i agressors parlen sobre el bullying, noies de tretze any expliquen la seva relació amb el “porros” i el botellon. D'altres, analitzen l' obsessió amb les operacions d'estètica, l'ESO, el nacionalisme, les relacions sexuals, els embarassos no desitjats i la importància de tenir bons amics. Fan autocrítica, però reclamen que els adults també en facin. “Aquesta generació, la meva, ha estat educada per la vostra”, els recorda un noi de disset anys. El resultat no és tan dolent com diuen els catastrofistes: “No som una generació estúpida i materialista”. Els 2.800 adolescents que han contestat les preguntes de les periodistes Mònica Artigas i Magda Bandera demostren que tenen moltes coses a dir sobre les noves famílies, les hipoteques “impossibles”, els matrimonis homosexuals, la immigració, les desigualtats de gènere, les guerres i els problemes mediambientals. Demanen tolerància i asseguren que la practiquen. “Recordeu que no tots som iguals, no tots escollim una ideologia perquè l'amic ho faci, no tots ens posem a matar neurones pel fet que borratxo lligo més, no tots anem pel carrer buscant el diferent per així robar-lo... Alguns creiem en l'amor, ens indignem davant la injustícia i cridem, ens sentim “intolerats”, però alhora genis perquè pensem que algun dia tothom valorarà la nostra feina i els llibres d'història ens recordaran”.