Aurora Bertrana

Tot justa acabada la Segona Guerra mundial, tres presos alemanys són enviats en un poblet de frança a treballar-hi sota les ordres dels civils. Ahir soldats de l’exèrcit agresor, cada un aura d’incop

Una novel·la excepcional sobre la Segona Guerra Mundial, escrita en clau femenina.Bertrana narra els fets ocurreguts en un poblet de França on va ser el 1945. Els nazis hi havien afusellat tots els homes; nomes hi quedaven les dones, responsables de tirar endavant i obligades a acollir els soldats docupacio. Bertrana entra sense por en els sentiments contradictoris que es creen entre oprimits i opressors: un gran llibre sobre com es perd o es conserva la humanitat en temps de conflicte. França, estiu de 1944. Els homes dEtobon ja fa temps que samaguen als boscos per salvar-se del treball obligatori a Alemanya. Al poble nomes hi queden les dones, que es fan carrec de tot: dels conreus, del bestiar, dels vells i la quitxalla, daprovisionar els guerrillers emboscats i datendre els soldats alemanys que ocupen les seves cases. Un dia el maquis executa un general alemany i desencadena el que passara a la historia com la tragedia dEtobon: tots els fills del poble son executats en una accio de represalies. A partir daqui la convivencia de les dones amb les tropes docupacio somple dodi soterrat. Fins que sacaba la guerra i els que manaven ahir esdevenen presoners al servei de les victimes.Es de les poques novel·listes catalanes que senfronta als grans temes europeus de la Segona Guerra Mundial.Rafel Nadal a la Cadena SERNo se si es ben be una novel·la o si seria millor dir-ne una cronica: Aurora Bertrana hi explica uns fets bel·lics en un poble de França que ella va viure. Els oprimits de la primera part son els opressors de la segona. Les guerres ho trastoquen tot. Si que puc dir que es un llibre fora de serie. La traduccio, admirable. Facin-se el favor de llegir-lo.Manuel Cuyas a El Punt AvuiEs fantastic com pots descobrir la psicologia dels personatges de la novel·la a traves de la descripcio del paisatge que fa Bertrana.Lluis Ruiz a Lectures de Catalunya RadioA Entre dos silencis, botxins i victimes de la Segona Guerra Mundial conviuen junts. Els soldats nazis que ocupen el poble son allotjats per les dones que hi queden, i dormen als llits dels fills assassinats al front. La mirada atenta dAurora Bertrana descriu lodi enorme que es tenen, pero en aquesta paret de silenci hi despunta un tinent nazi que sap laberracio que suposa la seva presencia al poble.Laura Rosel a El Suplement de Catalunya Radio

Acabada la Segona Gerra Mundial, Aurora Bertrana s’allista en una missió humanitària enviada a aixecar el poble francès d’Étobon, on l’ocupació nazi ha estat especialment ferotge: tots els homes són

Acompañando a su marido, Monsieur Choffat, una joven catalana, hija de uno de los escritores más importantes del Renacimiento cultural catalán del siglo XIX, Prudenci Bertrana, la inquieta e intrépida Aurora Bertrana paso tres años, de 1926 a 1929, en la Polinesia francesa. Fruto de dicha estancia seria este delicioso libro, accesible por primera vez integramente en castellano, Los paraisos oceanicos, cuya edicion catalana original data de 1930. Las inquietudes y el caracter de la joven Aurora, que la habian llevado, por ejemplo, a formar parte de la primera orquesta de jazz integramente femenina de Europa -en Suiza, donde su padre la habia enviado a estudiar idiomas-, la conduciran a escribir una obra precursora tanto por su optica feminista como por su aproximacion a la sociedad que visita. No en vano, la autora nos ofrece una vision pesimista de la invasion del hombre blanco civilizado sobre el primitivismo en decadencia de los hombres y las mujeres de la Polinesia, hacia quienes se inclinan las simpatias de la escritora. Un libro que, segun la autora, escandalizo a mucha gente porque era un libro entusiasta que cantaba a la naturaleza exotica y a los hombres primitivos. Como su autora, este es un libro de viajes y aventura entusiasta, critico, espontaneo y sincero.

La princesa dels Teíi, la bella Peikea, us cobeja: diu que està terriblement ofesa perquè vós no heu volgut compartir el seu jaç. Per això envia aquest guerrer, destinat a sacrificar-vos. Com que no

Un periodista veterà procedent de la Ciutat dels Vells, que el lector identificarà ràpidament amb l’Espanya franquista, és enviat a la Ciutat dels Joves per escriure’n un reportatge. Allà hi trobarà

Cendres o L’Inefable Philip són dues cares d’una novel·la que Aurora Bertrana no va aconseguir publicar, a causa de l’escàndol que podria suposar per a la moral de l’època. Emmarcada en l’abans i el

Aurora Bertrana (1892-1974) va ser una magnífica prosista i una gran aventurera. Fascinada pel món i la literatura, els viatges que va fer a la Polinesia, a Sussa i al Marroc van servir-li de material per a novel·les, relats i, sobretot, articles periodistics. Interessada d'igual manera per la societat, va ser pionera a l'hora de parlar de feminisme i d'altres cultures, sempre des d'una fervent defensa de la llengua i cultura catalanes. Dona de mon, mai va deixar d'escriure, fer conferencies i defensar el llegat del seu pare. Aquest volum en dona fe: s'hi recullen els seus millors escrits, des dels anys 20 fins als 70, sobre tots els temes que van captivar-la; textos que mostren el recorregut d'una biografia unica.

Una novel·la excepcional sobre la Segona Guerra Mundial, escrita en clau femenina.Bertrana narra els fets ocurreguts en un poblet de França on va ser el 1945. Els nazis hi havien afusellat tots els homes; nomes hi quedaven les dones, responsables de tirar endavant i obligades a acollir els soldats docupacio. Bertrana entra sense por en els sentiments contradictoris que es creen entre oprimits i opressors: un gran llibre sobre com es perd o es conserva la humanitat en temps de conflicte. França, estiu de 1944. Els homes dEtobon ja fa temps que samaguen als boscos per salvar-se del treball obligatori a Alemanya. Al poble nomes hi queden les dones, que es fan carrec de tot: dels conreus, del bestiar, dels vells i la quitxalla, daprovisionar els guerrillers emboscats i datendre els soldats alemanys que ocupen les seves cases. Un dia el maquis executa un general alemany i desencadena el que passara a la historia com la tragedia dEtobon: tots els fills del poble son executats en una accio de represalies. A partir daqui la convivencia de les dones amb les tropes docupacio somple dodi soterrat. Fins que sacaba la guerra i els que manaven ahir esdevenen presoners al servei de les victimes.Es de les poques novel·listes catalanes que senfronta als grans temes europeus de la Segona Guerra Mundial.Rafel Nadal a la Cadena SERNo se si es ben be una novel·la o si seria millor dir-ne una cronica: Aurora Bertrana hi explica uns fets bel·lics en un poble de França que ella va viure. Els oprimits de la primera part son els opressors de la segona. Les guerres ho trastoquen tot. Si que puc dir que es un llibre fora de serie. La traduccio, admirable. Facin-se el favor de llegir-lo.Manuel Cuyas a El Punt AvuiEs fantastic com pots descobrir la psicologia dels personatges de la novel·la a traves de la descripcio del paisatge que fa Bertrana.Lluis Ruiz a Lectures de Catalunya RadioA Entre dos silencis, botxins i victimes de la Segona Guerra Mundial conviuen junts. Els soldats nazis que ocupen el poble son allotjats per les dones que hi queden, i dormen als llits dels fills assassinats al front. La mirada atenta dAurora Bertrana descriu lodi enorme que es tenen, pero en aquesta paret de silenci hi despunta un tinent nazi que sap laberracio que suposa la seva presencia al poble.Laura Rosel a El Suplement de Catalunya Radio

Una novel·la d'Aurora Bertrana escrita en frances que havia estat fins ara inedita. Naufrags recull la vida d'un seguit de personatges de la Ginebra bohemia que Aurora Bertrana va coneixer durant el seus anys d'exili a Suissa. Durant els primers temps d'allunyament, l'Aurora va haver de començar de zero. Separada del marit, en terra estranya i sola, va fer de traductora, de professora d'idiomes i fins de minyona. Lany 1941 va acceptar de treballar de majordoma a casa duna aristocrata russa que col·laborava amb la Creu Roja Internacional, de la qual saprofitaven uns quants desvagats que anaven a la casa per compartir el dinar que Tomaixevska deixava a Aurora com a paga. D'aquesta situacio pintoresca i d'altres vivencies, Aurora Bertrana en deixa constancia a la novel·la fins ara inedita.

Un intenso triángulo amoroso en la Barcelona burguesa de los sesenta, una joya desconocida de Aurora Bertrana.Claudia y Domènec son un matrimonio ejemplar, la pareja perfecta de la burguesía barcelon

Una colorista i vivíssima descripció d'una veí exotic, en un moment historic, l'any 1936, que el món s'acostava al caire de l'abisme.El 1936, pocs mesos abans de l'inici de la Guerra Civil, el diari La Publicitat va enviar al Marroc l'escriptora Aurora Bertrana, amb l'encarrec de retratar la gent i els paisatges de l'aleshores Protectorat Frances i Espanyol. Bertrana ja havia sorpres els lectors amb Paradisos Oceanics, on feia un evocador retrat de la vida dels pobladors ancestrals de la Polinesia. Aquest cop, pero, al Marroc, no li va resultar tan facil connectar amb les seves germanes musulmanes. En un seguit de croniques, la viatgera s'esforça una i altra vegada per endinsar-se en la intimitat de les llars marroquines, en els secrets de prostibuls i palaus, a la recerca de la complicitats amb unes dones invisibles.Narracio en primera persona d'un viatge que recorre les ciutats del Marroc, de nord a sud, on l'autora buscara la complicitat de les dones de tota condicio social, en un intent de copsar l'anima femenina de l'Islam.

Margarida Ramond és una jove francesa de bona família que passa l'estiu deixant-se festejar en el luxós hotel Palace, de Mürren, un pintoresc poble penjat sobre l'abisme, als Alps suïssos. Ella dubta

Paraísos oceánicoscondensa en una prosa tierna e inteligente estampas coloristas de la vida de su autora a la Polinesia Francesa entre los años 1926 y 1929.Aurora Bertrana, con sus palabras, redujo el mundo. La Polinesia era un lugar remoto, perdido, inimaginable hasta que ella estuvo alli. Hasta que esta periodista zarpo hacia Papeete y empezo a enviar sus cronicas desde Oceania hacia España. Fue a finales de la decada de 1920. Bertrana, con treinta y cuatro años, llego a aquel lugar exotico, absolutamente desconocido, y durante tres años se dedico a describir su naturaleza y escribir sobre sus gentes. Hablaba sobre todo de las mujeres, de los matrimonios forzosos, de la maternidad sin contratos, de la sexualidad liberada. Bertrana viajaba porque buscaba y huia a la vez. Desde niña leia a escondidas en la biblioteca de su abuelo porque su pueblo se le quedo pequeño. Escapaba de una vida que su madre intento confeccionar para ella cuando la enseño a coser, bordar y hacer puntillas para convertirla en una señorita digna.