L'aforisme em sembla un gènere prou atractiu per trencar la prudència que hauria de tenir a l'hora, si no d'escriure, sí de presentar una obra als lectors. En el meu vessant poètic m'engresca el repte de practicar la gasiveria verbal. Vull dir les coses de forma precisa, breu: de dret a l'essència. És un treball de destil·lació de versos o de frases fins a deixar el pensament nu, encara que comporti fer-li passar fred. És en aquesta manera d'estructurar on l'aforisme hi entra de ple. Confesso des d'ara que tot plegat neix, a mès del repte, d'una voluntat de joc que em permet posar un pessic de sal i pebre a alguns desvaris o propostes humanes que sovint trobo descoratjadores. Amb tot, no m'he pogut estar de reflectir opinions própies en alguns temes, posant o traient ferro segons l'ocasió. Amb això provo de justificar les contradiccions que s'hi troben, encara que, ben mirat, el mòn és fet de realitats diverses: res no és, doncs, del tot contradictori. D'altra banda, evitar les contradiccions hauria demanat més proximitat per part meva, i aquesta no ha estat la intenció. Estic convençuda que d'aforistes en som tots. A tots ens agrada esmolar la llengua i sentenciar en tal o tal tema: és connatural a l'espècie humana. Això em fa pensar que, en algun moment, trobaré una certa complicitat o bé un rebuig taxatiu, ho accepto: aquest vol ser un joc compartit. Introspeccions, Obvietats i Impertinències és fruit d'observacions i reflexions sobre aspectes més o menys quotidians: noticiaris, lectures, paisatges... Aquesta obra l'he estructurada en tres parts: la primera, Introspeccions, és una reflexió més poètica, més lírica, més xiuxiuejada. La segona part, Obvietats, planteja una reflexió menys poètica, més crítica, unes preguntes sovint sense resposta, i les que s&a
Ver más