Enric Virgili

"Una peça literària d'un elevat interès fins i tot per a aquells més reticents" El Temps Sense exterioritzar mostres massa clares de neguit, el protagonista de Betum perd progressivament la noció de la seva edat, del seu estat civil, del seu domicili, fins i tot del seu sexe, i no sembla que s'escarrassi prou a distingir entre el somni i la vigília. Text de contraportada El contacte d'una punta de sabata amb una tofa de cabells estesa a terra, al passadís, a tocar de la sala, pot ser un fet incontrovertible. També ho poden ser un cistell o una senalla plens de verdura, i el rastre d'un caragol. Però que siguin incontestables no vol dir que siguin fets unívocs, ni tan sols idèntics a ells mateixos. Cada detall conté sempre una munió de possibilitats latents, i aquesta novel·la les expressa. Sense exterioritzar mostres massa clares de neguit, el protagonista de Betum perd progressivament la noció de la seva edat, del seu estat civil, del seu domicili, fins i tot del seu sexe, i no sembla que s'escarrassi prou a distingir entre el somni i la vigília. Potser no és capaç de fer-ho, o s'hi resisteix. Però de mica en mica ens deixa intuir una història sòrdida que tant pot ser un malson d'infantesa com una recança recent. O totes dues coses. Al costat d'aquest personatge —a la seva falda, si hi accedim, o amb ell al damunt, si no vigilem— assistirem a estranyes persecucions dintre d'un pis de ciutat que no és del tot segur que sigui el seu. I l'acompanyarem al llarg del camí que va del poble al riu, més enllà del convent enrunat. O pel sender que, des del mas, porta a un gorg d'aigües negres.

El confort d'un balancí, en una novel•la, millor que sigui el preludi d'un malson. Enmig d'aquest malson, si el personatge pot viure també els moments més lluminosos de la seva vida, oli en un llum. Brunilda ens proposa que tanquem els ulls mentre ens gronxem pacíficament en aquesta entranyable cadira oscil•lant. Els cruixits que començaran a envoltar-nos precediran tèrboles aventures monacals, fugides precipitades del front de batalla, i més d'una abraçada espasmòdica sobre la gespa. Però si al capdamunt d'una pedrera abandonada, on tots els camins conflueixen, hi ha un casalot d'aspecte poc acollidor, ¿a dintre què s'hi pot trobar, a més d'ombres, runa, i confusió? A Brunilda, un esbarzer robust, ple de móres negres i lluents. I un balancí buit.

Enric Virgili (Barcelona 1965) era un escriptor que no escrivia. Ara tot indica que ja escriu. Va debutar el 2004 amb Mamut (Premi de Poesia Sant Cugat a la memoria de Gabriel Ferrater),i reincideix amb aquest Peu de rei. A mes del to que relliga el conjunt, els 88 poemes en prosa de Peu de rei comparteixen protagonista: un personatge una mica viu i una mica mort, una mica jove i una mica vell, una mica seglar i una mica eclesiastic, de genere dubtos, que trobem a la ciutat,a l'hort, al convent i al taut. Encapçala el llibre la imatge d'un urobor amb peuets i corona,extret d'un tractat d'alquimia, perque ens n'anem fent una idea. DESCALAAbans de sortir al carrer va desar els peus dintre les sabates, perque no volia que els seus unglots deixessin constancia del cami per on trescava cap als pantans de la ignominia. Els carrers empedrats eren segurs, pero aviat arribaria a les rutes terroses, a la gespa, la molsa i el fang. Per dins de l'arbreda ja deixava un rastre insensat. Sobre la gespa, uns clots infamants, i, en el llot, petjades horribles i fondes, al terme de les quals els seus sabatots van quedar-se envescats a la riba, mig colgats pel llaquim i habitats pels llimacs.

"Amb les mans a les butxaques i els peus dintre les sabates caminava lentament, tot el cos dintre el vestit i la cara a la intempèrie. Viu a prop de casa teva. no el coneixes? Va vestit, i camina quan passeja. Caminava decidit com si hagués de viure sempre. Va parlant mentre passeja i es trepitja les paraules. Quan tomba la cantonada al carrer no en queden rastres." (...)

Una setantena de poetes i mes de cent vint poemes d'autors molt diferents i allunyats en el temps i l'espai permetran comprovar la diversitat i la vitalitat de la poesia.La poesia no te qui la llegeixi. Hi ha qui l'escolta, acompanyada de musica, en algunes lletres de cançons. Pero sola, sense mes suport que el text, es un tipus d'obra literaria que ha anat perdent el seu public. Mes enlla del petit grup de poetes i dels seus amics, es estrany que algu altre compri per gust un llibre de poesia. L'aura de discurs excepcional que sempre havia tingut s'ha anat esvaint. Aquest llibre convida el lector a redescobrir el genere, sense dissimular les dificultats i els prejudicis que l'afecten, pero convençut que la lectura de poesia es una activitat apassionant, sorprenent i divertida.

La tercera novel•la d’Enric Virgili és un viatge extravagant i al•lucinogen a les profunditats del propi domicili, un malson teixit amb molt sentit de l'humor. Un home sol, en l’esplendor de l

La poesia és un gènere literari en crisi. Precisament per això, és un gènere literari que es pot tornar a descobrir. L'antologia de poesia catalana triada pel Departament d'Ensenyament com a lectura per als estudiants de batxillerat proposa una selecció de trenta-cinc poemes des del segle XII al segle XX. Aquesta edició pretén plantejar al lector les característiques del gènere i les estratègies de lectura que permetin treure'n el màxim rendiment possible. Els poemes sempre hi són considerats com a textos vius que interpel·len el lector, encara que ho facin des d'un passat remot o des d'unes circumstàncies aparentment molt allunyades. Sempre representen una sorpresa, un desafiament intel·lectual o moral. No es limiten mai a ser expansions sentimentals o, encara menys, simples objectes d'estudi. Però no tots els poemes de l'antologia tenen el mateix interès, i precisament aquestes diferències -sempre discutibles- haurien de fer possible que cada lector pogués valorar i apreciar el tipus de temàtica i estil poètics que més l'hagin seduït.

A 'Pàl·lid Plató' les metamorfosis del personatge protagonista, habituals en els llibres anteriors de l’autor, arriben a l’extrem d’impostar la veu del grafoman Agustí Esclasa