Erik Satie

Erik Satie es sin duda uno de los compositores más representativos del pasado siglo. Creó un lenguaje musical propio y deliberadamente antirromántico, basándose en diferentes estilos y en la combinacion de musica y texto. Es tambien un escritor singular. Los textos aqui reunidos nos desvelan los matices segun los cuales entendio las complejas y a menudo contradictorias relaciones entre la musica y la poesia.

Sembla que Satie va concebre aquesta obra - que anticipa el teatre dadaista dels anys vint i fins i tot el teatre de l'absurd dels cinquanta - a finals del segle XIX, durant l'època en què va col·laborar amb l'humorista de Montmartre Jules Dépaquit. Però no fou fins al 1913 quan va reprendre la feina, reduint el primer treball de cinc actes en un de sol. Aquest mateix any va fer una representació privada a casa del compositor i crític Roland Manuel, però no fou fins al 1921 quan l'obra va ser representada al Teatre Michel, durant una sessió de teatre buffo organitzada per l'actor i director de teatre Pierre Bertin. Entre les diverses anècdotes que tenen lloc durant l'obra, destaca el conflicte que anuncia la lluita de classes, entre el baró i el seu criat. D'altra banda, es perfila la constant lluita de Satie contra el formalisme i el racionalisme cartesià aplicat a la música i a l'art en general, tal i com demostra l'anàlisi dels noms que l'autor escull pels seus personatges. Per últim, cal destacar la presència a l'obra de l'anteposició de la intuïció sobre la raó, així com l'ús dels sorolls dins la música, reivindicat pels futuristes de l'època. Fidel al principi segons el qual la música mai ha de sobreposar-se a la paraula, Satie va compondre per aquesta comèdia lírica set ballets que constitueixen una mena d'intermedis entre els diàlegs. Aquests balls estan escenificats per un pianista i un mico mecànic que el protagonista de l'obra, el Baró Medusa, ha fet fabricar per a la seva diversió. Sense cap dubte, es tracta de l'encarnació de l'inconscient del baró que, juntament amb el seu majordom Policarp i el mico, configuren un mapa força fidel de la personalitat i l'estil del propi Satie. Tal i com ell mateix cita a l'inici de l'obra: "Aqu&a

«Satie ha dicho que el piano, "como el dinero, no resulta agradable más que a quien lo toca": eso tranquiliza a alguien como yo, malquistado de nacimiento con la música instrumental. Eso hace también que lamente haber comprendido demasiado tarde, después de su muerte, al individuo excepcional que fue y al que un telón de espinas -su malicia, sus estudiados tics- me ocultaba... El tránsito del siglo XIX al XX no ha producido ninguna evolución de espíritu tan fascinante como la suya. Tendida entre dos puntos extremos, los místicos y Platón, durante treinta años la fatalidad del espíritu moderno ha consistido en hacer vibrar la cuerda de Satie al unísono con las de su compatriota Alphonse Allais y, más aún, de Alfred Jarry. No conozco mayor escuela de libertad con respecto a todas las convenciones, ni otra sonrisa más traviesa y, a la postre, tan punzante por encima del abismo interior, de negrísima especie, del que se escapa la bandada de sus dibujos e inscripciones caligrafiadas en absoluta soledad -"todo de fundición", a la vez tan graciosos y tan inquietantes-, que esperan desde hace tiempo un inventario completo y un análisis riguroso.» (André Breton,1955)