A partir de 1979 els clos sistemes de retolació de l'espai públic de Barcelona generaren una situació de duplicitat de nomenclators: l'un de vigent, acabat d'instal·lar a les façanes; l'altre, ja força malmès, inscrit a les voreres quaranta anys enrere. Aquesta insòlita cohabitació de noms i d'èpoques és l'epicentre d'aquest treball, que també abraça altres aspectes, com la pavimentació de la Barcelona moderna o les vicissituds del nomenclator de la ciutat al llarg del segle passat.