JAUME CAPDEVILA

Lluís Bagaria (Barcelona, 1882 - L'Havana, 1940), fou el caricaturista més popular de la premsa catalana i espanyola dels anys vint i trenta. Autodidacta i bohemi, amb el seu traç va renovar el concepte il·lustratiu de la caricatura a la península, creant el seu propi estil, seguit posteriorment per molts dibuixants i humoristes gràfics. Nascut i format a Barcelona a finals del segle XIX, va ser a Madrid on assolí un èxit sense precedents per a un ninotaire. Tornà a Catalunya a l'esclat de la guerra civil per dibuixar cada dia una vinyeta a la primera pàgina de La Vanguardia. Aquella col·lecció de caricatures constitueixen la culminació de la seva carrera artística, on depura al màxim l'estil decorativista i afina la sàtira per realitzar un clam pacifista i antifeixista. Entre la tardor de 1936 i la primavera de 1938 ens oferirà la seva visió més descarnada, els dibuixos més sobris i el traçat més dur. Com tots els soldats de la República, ell va perdre també la seva batalla, lliurada tan sols amb un llapis i gran quantitat d'enginy. Coincidint amb el 125è aniversari del seu naixement, recollim avui una acurada selecció d'aquelles petites obres mestres, per certificar que la seva lluita no fou del tot estèril.

Som i serem gent catalana... Però com que darrerament sembla que hi ha un xic de confl icte entre els que volem ser i els que no volen que siguem, vet aquí un llibre que ens pot ajudar a fer aquest c

Tísner, àlies de l'escriptor, periodista, escenògraf i dibuixant Avel·lí Artís Gener, és un personatge clau en el panorama de la cultura catalana. Aquest llibre vol ser una aproximació sistemàtica a la seva faceta d'humorista gràfic, una de les més importants i alhora menys valorades. Feu vinyetes satíriques a la premsa catalana en dos moments claus de la història d'aquest país: els anys de la República, i els anys del final del franquisme. Resseguint de manera detallada el seu periple per diverses publicacions, aconseguim descobrir l'important artista que feia ninots a El Be Negre, La Publicitat, L'Esquella de la Torratxa, El Correo Catalán, Tele/Exprés o La Vanguardia.

 Los Borbones a parir La esencia del arte satírico es la transgresión. Tocar aquello que es intocable es lo que han hecho los caricaturistas desde los tiempos de Hogarth, Goya y Daumier. La monarquí

La revista La Campana de Gràcia (1870-1934) és una fita del nostre periodisme. Fou la primera publicació catalana de gran difusió i encara avui cap publicació escrita en català l'ha superada en lo

La revista Papitu, fundada el 1908 pel dibuixant, pintor i crític d’art Feliu Elias, Apa, és una de les més emblemàtiques del panorama periodístic català. Fou un catalitzador de les inquietuds d’arti

Desde que Caín aporreaba la cabeza de Abel con una quijada de burra, clericales y anticlericales se han peleado a rabiar, practicando —a su manera— aquello de "amarse los unos a los otros". La historia del anticlericalismo y de la imagen satírica resultan prácticamente inseparables. La crítica a la jerarquía eclesiástica y a las contradicciones entre el elevado deber espiritual y el bajo comportamiento terrenal de los hombres de la Iglesia se ha dibujado en libros y periódicos desde la creación de la imprenta. Esta antología de dibujos satíricos anticlericales pretende establecer un diálogo icónico en un terreno en el que desde hace dos mil años se practica un monólogo más bien serio y aburrido. No me digan que lo de la religión sería mucho más divertido con los curas y monjas subidos al coro cantando "¡Libertad, libertad, libertad!"