Jean. Giono

«Imagino que Jean Giono habrá plantado no pocos árboles a lo largo de su vida. Sólo quien ha cavado la tierra para acomodar una raíz o la promesa de ésta podría haber escrito la singularísima narraci

El hombre que plantaba árboles es la conmovedora historia de Elzéard Bouffer, un solitario pastor que dedica la mitad de su vida a transformar un desolado valle en las estribaciones de los Alpes, convirtiendo lo que en origen fue un erial en una tierra rebosante de vida. Una alegroria acerca de la conservacion del entorno y la convivencia en armonia con la naturaleza.

«Imagino que Jean Giono habrá plantado no pocos árboles a lo largo de su vida. Sólo quien ha cavado la tierra para acomodar una raíz o la promesa de ésta podría haber escrito la singularísima narraci

Aquest és un relat inoblidable. Tant perquè narra una historia estupenda com perquè ho fa amb llum i una exactitud, que arriba als racons més amagats que guarden els qui la lligen (excepte si són depredadors dels arbres i la natura). Però no es tracta, o almenys no es tracta únicament, d'una faula, una parabola o un conte didactic: si només consistira en això, ensenyaria sense commoure ningú. En canvi, quan es llig, aquesta història fictícia es converteix en real i el protagonista comença a caminar i viure fins aconseguir una cosa que va a millorar el món i que… millorara els lectors, tinguen l'edat que tinguen.

U n débris de hameau où quatre maisons fleuries d'orchis émergent des blés drus et hauts. Ce sont les Bastides Blanches, à mi-chemin entre la plaine et le grand désert lavandier, à l'ombre des monts de Lure. C'est là que vivent douze personnes, deux ménages, plus Gagou l'innocent. Janet est le plus vieux des Bastides. Ayant longtemps regardé et écouté la nature, il a appris beaucoup de choses et connaît sans doute des secrets. Maintenant, paralysé et couché près de l'âtre, il parle sans arrêt, « ça coule comme un ruisseau », et ce qu'il dit finit par faire peur aux gens des Bastides. Puis la fontaine tarit, une petite fille tombe malade, un incendie éclate. C'en est trop ! Le responsable doit être ce vieux sorcier de Janet. Il faut le tuer… Dans Colline , premier roman de la trilogie de Pan ( Un de Baumugnes, Regain ), Jean Giono, un de nos plus grands conteurs, exalte dans une langue riche et puissante les liens profonds qui lient les paysans à la nature. Préface, notes et dossier de A.-M. Marina Mediavilla.

«Imagino que Jean Giono habrá plantado no pocos árboles a lo largo de su vida. Sólo quien ha cavado la tierra para acomodar una raíz o la promesa de ésta podría haber escrito la singularísima narraci

Je ne peux pas oublier la guerre. Je le voudrais. Je passe des fois deux jours ou trois sans y penser et brusquement, je la revois, je la sens, je l'entends, je la subis encore. Et j'ai peur. Ce soir est la fin d'un beau jour de juillet. La plaine sous moi est devenue toute rousse. On va couper les blés. L'air, le ciel, la terre sont immobiles et calmes. Vingt ans ont passé. Et depuis vingt ans, malgré la vie, les douleurs et les bonheurs, je ne me suis pas lavé de la guerre. L'horreur de ces quatre ans est toujours en moi. Je porte la marque. Tous les survivants portent la marque.» Un texte bouleversant dans lequel Jean Giono livre, a la veille de la Seconde Guerre mondiale, un véritable plaidoyer pour la paix.

Collector FA, sous réserve

Un clásico de la literartura universal en edición ilustrada y POP UP.

En una comarca erma, deshabitada i inhòspita de la Provença, un pastor solitari planta arbres, milers d'arbres. Aquesta és la història d'Elzéard Bouffier, un home silenciós de muntanya que, sense que ningú en sàpiga res i sense esperar cap reconeixement a canvi, transforma el paisatge que l'envolta. De llavor en llavor i de planter en planter. Cada dia, durant totes les hores de llum. I mentre el país es debat en la primera guerra mundial, i després en la segona, ell continua plantant arbres incansablement, fins a cobrir tota la muntanya de verdor i canviar per sempre la vida de tots els habitats de la regió. Amb una extraordinària simplicitat que ens recorda El Petit Príncep de Saint- Exupéry, Giono ens fa el retrat d'un personatge que ens commou quasi sense ni obrir la boca, i que testimonia l'enorme valor d'un gest tan senzill com és plantar un aglà i esperar que creixi. I repetir-ho milers de vegades… En un temps en què ja podem avaluar l'impacte de l'espècie humana sobre el nostre planeta, la figura d'Elzéard Bouffier és una llavor d'esperança.