Joan Garí

Com sol passar amb les males notícies, un dia qualsevol al conseller del Govern valencià Víctor Vidal li diagnostiquen un càncer de pulmó en fase terminal. Aquesta terrible sentència s'esdevé en un moment dolç per als conservadors autòctons, que detenen un poder absolut sobre totes les institucions del país. L'evolució de la malaltia confronta un home educat per a la conquesta del poder amb la crua realitat del final de totes les coses, i això el mena a un procés inèdit d'introspecció i autoanàlisi. Dins l'absurditat despietada de qualsevol vida pública i específicament del curs grotesc de la política valenciana, la peripècia de Víctor Vidal assoleix un punt de dramatisme però també d'extrema lucidesa. Amb un estil precís i una evident capacitat per al retrat fidel de certs sectors de la societat contemporània, Joan Garí traça a La balena blanca un diagnòstic sarcàstic i implacable de la trajectòria dels polítics conservadors valencians, alhora que propicia una aguda reflexió sobre les estranyes relacions entre el poder i la mort.

La fórmula secreta conté passatges imprescindibles de la Bíblia, petits i grans textos de Hawthorne, balenes blanques, versos aromàtics de Whitman i "l'ara etern" de Howard Nemerov, l'harmònica ventosa de Bob Dylan, el somriure de Marilyn, la dicció embarbussada de Marlon Brando, i un logaritme de John Ashberry.

Un fascinant recorregut pel món de l´art, la imatge, el cinema i la literatura a traves d´una metàfora inquietant: la metàfora de l´espill.

Este libro contiene desde los planteamientos teóricos hasta las orientaciones prácticas de las materias que trata. Se ha hecho especial hincapié en ofrecer un texto claro y sencillo, acompañado de abundantes ilustraciones y gráficos, de manera que cada monografía sea útil instrumento de consulta y trabajo.

L'any 1962, Joan Fuster, un dels intel·lectuals cabdals de la cultura catalana contemporània, publicava El País Valenciano, una exploració del País Valencià estructurada en vuit itineraris. Aquesta e

La construcción de fachadas y cerramientos verticales es un capítulo importante en la realización de cualquier proyecto de edificio. En esta monografía, los autores hacen un repaso exhaustivo de los diferentes tipos de cerramientos posibles, atendiendo a los materiales con que se realizan. Se comienza con lo cerramientos de piedra natural: granito, arenisca, caliza, pizarra y mármol, analizando los distintos procesos de elaboración ya acabado así como las técnicas de mampostería, sillería y aplacado en piedra. Se continúa con los cerramientos cerámicos (ladrillos, bloques de termoarcilla), explicando los tipos de morteros, las juntas y la fábrica armada cerámica. Se dedica un capítulo a los cerramientos de envolventes ligeros, con fachadas ventiladas ligeras y fachadas ligeras de una sola hoja. A continuación, un extenso capítulo explica los cerramientos de hormigón, tanto en bloques, en hormigón armado o en hormigón prefabricado. La monografía se cierra con los revestimientos continuos en sus modalidades de revocos, estucos y revestimientos industriales.

El protagonista d'aquesta història, Gabriel, veu la seua adolescència bruscament interrompuda per l'esclat de la Guerra Civil. Des de la rereguarda republicana ens narra les vivències que hi atresora sobre l'amor i la mort. Seixanta anys després, quan ja creu superats els horrors del conflicte fratricida, és requerit per a col·laborar amb una associació que es dedica a desenterrar les víctimes de la repressió franquista. El protagonista es veurà abocat a reviure aleshores aquell moment fosc de la nostra història. On dormen les estrelles -Premi de Narrativa Ciutat de València 2004- és una narració focalitzada en dos temps diferents: el passat i el present. Amb una dosi ben equilibrada entre fets narrats i reflexió, l'autor ens recorda que la realitat té sempre una doble capa i que els morts no tenen pàtria, ni culpa, ni salvaguarda.

PREMI D'ASSAIG MANCOMUNITAT DE LA RIBERA ALTA 2001  Les hores fecundes és un dietari, gènere encara poc comú en la nostra literatura. Es tracta d'un llibre de frontera que, a partir d'una con-signa

L any 2015 Joan Garí feia cinquanta anys. Les xifres rodones, com els paisatges o els llibres o els fets més curiosos de la vida, són provocacions literáries per a un bon escriptor. I si aquest escriptor es un hereu clar de les llums de Montaigne "Gari es un dels assagistes mes radiants de la literatura catalana" un tombant clau com ara el mig segle d existencia es pot convertir en una festa literaria. Aixo es el que fonamenta, d alguna manera, aquest dietari d un any: la mirada energica cap al mon d un escriptor que s hi autocelebra amb l escriptura. Hi trobarem Joan Gari al complet: el que observa la quotidianitat per extreure n trets generals del ser huma; l amant de paisatges tant urbans com rurals, una literatura del passeig i del viatge en que Gari excelleix; el critic literari que es capbussa en els llibres per a entendre s; l expert en cuina que ens recomana gaudir de la menja mes casolana; o l analista social, el moralista en el sentit illustrat, volteria. O, tambe, el periodista que es capaç de descobrir la historia amb majuscules en uns fets concrets: d un alt valor periodistic son, per exemple, les pagines dedicades a Ucrana i, en concret, a la central nuclear de Txernobil, en que Gari, per mitja de la descripcio del lloc i els seus habitants, ens trasllada al

Antonio Buero Vallejo, un clásico ya en la historia del teatro español, ha definido el propósito de su obra como «gafas para cegatos que quisieran ver». Apoyándose en la anécdota histórica que le sugiere un grabado del siglo XVIII -la cruel humillación de una orquestina de músicos ciegos por parte de un empresario parisino- teje en El concierto de San Ovidio una parábola que, en el momento de su escritura, podía ciertamente reflejar la experiencia colectiva de los españoles de la etapa franquista, pero que, rebasando con mucho aquella concreta circunstancia histórica, por la fuerza universalizadora del arte, nos presenta la realidad profunda del momento actual. Profesor de la Universidad de Strathclyde en Glasgow y uno de los mejores conocedores de la ideología bueriana, David Johnston desvela en esta edición las múltiples dimensiones de una obra que, transmitiendo una gran lección moral de esperanza, constituye un ejemplo artístico de extraordinaria calidad.

Ara que la cuina s'ha convertit en un espectacle mediàtic i que els chefs són les noves pop stars, sembla especialment oportú de revaloritzar les receptes tradicionals. La famosa"dieta mediterrània"n