JOAN VENTURA

El dia 20 d'agost de 1975, en el marc de la Festa Major de l'exvila de Gràcia, el Raimon havia de fer un concert a l'envelat de la plaça del Sol, ple de gom a gom, davant de 2.000 persones. Havia de fer… Després de cantar les primeres quatre o cinc cançons, l'únic concert que es va sentir a la plaça del Sol van ser els udols de les sirenes dels cotxes dels grisos, les ràfegues de metralleta de la Policia Armada, els renecs dels seus membres i els crits de basarda de les altres gairebé dues mil persones que seguien el recital des de l'exterior de l'envelat. De manera totalment aleatòria, la policia franquista va detenir vint-i-set persones (divuit xicots i nou noies), per encolomar-los el mussol dels aldarulls que ella mateixa havia provocat mitjançat la barroera detenció, per part d'una parella de membres de la tristament cèlebre BRIS (Brigada Regional de Investigación Social), d'un noi que venia bocins de senyera amb una agulla de cap. Els més afortunats van romandre unes quaranta hores a les masmorres de la tenebrosa Prefectura de Policia de la via Laietana. Tanmateix, mitja dotzena passaren, després de ser ben "escalfats", una temporada (fins a tres mesos en el cas de tres d'ells) a la presó Model, acusats de les més inversemblants bajanades, entre les quals la d'"ofensa de obra a la Policía Armada", que era mentida.Joan Ventura i Ballbé (Palau de Plegamans, 1946), malgrat que professionalment s'ha bellugat dintre del camp tècnic (delineant projectista, fotografia), sempre s'ha interessat per les lletres. El seu primer escrit seriós, de quan tenia uns 25 anys, va ser un opuscle sobre el club de futbol del seu poble. Tot seguit començà a publicar alguns reportatges als diaris El Correo Catalán i La Vanguardia i a les revistes Algo, Sólo Moto, Historia y Vida i Revista de Arqueología. Durant els darrers deu anys ha publicat tres llibres: Club de Futbol Palau de Plegamans, una entitat amb història; Tot terreny. Imatges per a recordar, que ex

Con el Corán, Mahoma quiso poner a los árabes a la altura de los judíos y los cristianos dotándolos de una religión inspirada en esas mismas fuentes; además, convertidos en creyentes musulmanes, les ordeno hasta el minimo detalle de su vida.En los albores del siglo XXI, mas de una vez nos hemos preguntado: si la emancipacion de la mujer occidental es casi total, ¿por que la mujer musulmana se encuentra en un estado de sumision tan grande respecto al hombre? ¿Sera a causa del Coran? Evidentemente, algo tienen que ver los postulados de Mahoma, pero solamente en parte, pues la mayor responsabilidad recae en la interpretacion que de las palabras del Profeta hacen los lideres religiosos musulmanes, que a su vez manejan tambien los hilos de la politica, pues hacen una lectura erronea, cuando no sesgada e incluso descaradamente restrictiva, de un texto desfasado, y dificil de encajar en nuestra epoca, pues fue dictado en el siglo VII.En El surco del labrador se hallan transcritos los principales versiculos del Coran que mencionan a la mujer, otros que tratan de cuestiones que le atañen, e incluso algunos que, por el contrario, la omiten. A lo largo de las paginas de este libro, el autor expone cada uno de los versiculos extraidos del libro sagrado de los musulmanes y los analiza en profundidad.Con esta obra, de lectura amena y fluida, de tono coloquial, el autor no ha pretendido otra cosa que poner los preceptos de Mahoma al alcance del lector occidental interesado en profundizar en la posicion que ocupa la mujer en el seno de la sociedad islamica -un tema de rabiosa actualidad y profundo calado- y de esta forma ahorrarle la dura tarea de tener que leer el Coran, un libro de lectura sugerente desde el punto de vista religioso, pero tedioso para quien no lo aborda con la predisposicion espiritual adecuada.