JORDI ANGUSTO

El declive de Occidente va unido a la concentración de riqueza en pocas manos; este ha sido el origen de la crisis actual y será también el de la próxima si se mantienen las actuales políticas neoliberales. La crisis actual afecta a los dos ámbitos principales de la economía: el de la producción de bienes y servicios y el de su distribución entre los diferentes agentes económicos. Respecto a la producción, los países más productivos, o con un tipo de cambio artificialmente bajo, han acabado imponiendo su mayor competitividad mediante unos superávits comerciales que han originado unas deudas externas colosales a los países con déficit. En cuanto a la distribución, una creciente concentración de riqueza en pocas manos ha ido inflando burbujas financieras e inmobiliarias aquí y allí, cuyo estallido ha supuesto un posterior decrecimiento generalizado y un incremento desmesurado de las cifras de paro y de pobreza. La solución es crecer, pero ¿puede hacerse si el crecimiento sostenido y el mantenimiento de los actuales niveles de producción y consumo son físicamente imposibles? ¿Qué agotaremos antes, al huésped social o al planetario? De no establecerse unos intercambios equilibrados con el planeta, y entre los países y sus habitantes, la especie humana se aboca a su desaparición.

El declivi d'Occident va lligat a la concentració de riquesa en poques mans; aquest ha estat l'origen de la crisi actual i serà també el de la propera si es continuen mantenint les actuals polítiques neoliberals. La crisi actual afecta els dos àmbits principals de l'economia: el de la producció de béns i serveis i el de la seva distribució entre els diferents agents econòmics. Pel que fa a la producció, els països més productius, o amb un tipus de canvi artificialment baix, han acabat imposant la seva major competitivitat mitjançant uns superàvits comercials que han originat uns deutes externs colossals als països amb dèficit. Quant a la distribució, una creixent concentració de riquesa en poques mans ha anat inflant bombolles financeres i immobiliàries aquí i allí, l'esclat de les quals ha provocat un posterior decreixement generalitzat i un increment desmesurat de les xifres d'atur i de pobresa. La solució és créixer, però ¿es pot fer si el creixement sostingut i el manteniment dels actuals nivells de producció i consum són físicament impossibles? Què exhaurirem abans, l'hoste social o el planetari? De no establir-se uns intercanvis equilibrats amb el planeta, i entre els països i els seus habitants, l'espècie humana s'aboca a un procés de destrucció. La Catalunya estat és una opció de sortida si es produeix en una nova Europa solidària i justa com la somniada quan érem fora de la Unió Europea i de l'euro.

Aquest breu assaig en troba alguna, de culpa; teva, nostra, de l'autor. I, per tant, conclou que també tenim capacitat per sortir-ne: es tracta de fer les coses de manera diferent i de deixar de creure que cap govern, com uns Reis Mags caiguts del cel, portarà a cadascú allò que vol. No es tracta, doncs, d'un exercici més d'autoflagel•lació, atès que, al capdavall, del pitjor de la crisi no tenim més culpa que la d'acceptar les que se'ns imputen; perquè no és cert que gastéssim massa ni que siguem desvagats: l'economia té dinàmiques que, si no s'aturen, configuren tempestes perfectes que deixen al seu pas un paisatge desolador. Fer culpable a qui el vent se li ha endut la casa sembla un escarni afegit.