Mirau-me bé i demanau-vos qui som. Ho sabeu, qui som? Sabeu qui habita rere aquesta cortina de secrets i de tabús, de xerrameques i d'oblit cercat? La boira de l'oblit que tot ho tapa, sí, com tot ho tapava la boira que entrava de la mar i convertia les cases de S'Estaca en niguls de cotó esfilagassat… Llavors tots pareixíem fantasmes, ombres difuminades, i en el fons és el que érem, ombres xineses, projeccions d'ell, invencions del seu gabinet a Son Moragues o Miramar… Lluny de noltros, perquè sempre hi va estar lluny de noltros; per aprop que fos, era alluny… Fins i tot quan es dignava a comparèixer, amb la galera o damunt del mul o d'aquell cavallet blanc que pareixia que s'havia de rompre amb el seu pes, i la casa s'omplia d'una alegria distinta i d'un ball com de dia festiu, tots darrere les voluntats del Senyor…
Los poetas nombran el mundo
y así renace en cada poema.
Conocen el desierto y las estrellas,
pisan la nieve virgen en pos
de un ave albina o un oso blanco.
La verdad los ilumina sin que sepan.
Hay ciudades que al nombrarlas estamos en ellas y las inventamos según la medida de nuestros deseos. Jose Carlos Llop ha ido a Vladivostok tantas veces como ha escrito su nombre; allí en tiempos finalizaba el Transiberiano; por ella se acuerda de Blaise Cendrars o de Miguel Strogoff, el correo del zar que, segun Jules Verne, debia entregar su carta en Irkutsk y nunca llego a Vladivostok. Puede ser una ciudad imaginaria, en la que se vean reflejados nuestros deseos, ensoñaciones y anhelos. La atmosfera literaria de estos articulos recogidos en Vladivostok, antologia de sus "Terceras" publicadas en ABC entre 2006 y 2017, destaca por un estilo elegante y una ironia delicada e inteligente.