JULI VALLMITJANA COLOMINAS

De Juli Vallmitjana en sabem ben poca cosa més enllà de les informacions que es desprenen dels seus propis llibres. El que sí sabem és que els seus llibres van representar una novetat en la literatura catalana del nou-cents. Va contribuir a fixar la imatge de la ciutat vella i dels espais suburbans que l'envoltaven i va donar vida literària als marginats de la societat i de manera molt particular, els "egiptians" o "bohemians", els gitanos, que n'ocupaven els graons més baixos. Del tracte amb ells, de les seves costums, de les seves lleis, Juli Vallmitjana retrova una serie de valors que la societat catalana del seu temps no li oferia. De la raça que es perd ens porta a la idea de comunitat perduda, d'un rastre esvaït de la llei natural i de l'harmonia universal i un caràcter basat en el pressentiment més que no pas en la raó... Entre les seves pàgines trobem paisatges minuciosament descrits i retrats plens de vida. Vallmitjana s'interessa pels detalls i busca el testimoni directe, escoltant molt i mirant de reproduir el discurs dels mateixos protagonistes, amb els seus meandres i capgirells. En els nou contes que formen el volum, Vallmitjana reflecteix un canvi de costums, una progresiva pérdua de les formes de vida tradicionals dels gitanos com a conseqüència del prolongat sojorn a la ciutat. A aquest canvi de costums al·ludeix el títol del llibre: De la raça que es perd.

La primera novel·la Vallmitjana, una pintura de tons foscos travessada per esclats de llum i de color.En aquesta primera novel·la Vallmitjana intenta fer una novel·la pero ja comença a veure que el fil seguit de la historia argumentada (un noi de pocs possibles senamora duna noia que viu en la pobresa mes negra, etc.) es simplement una corda destendre episodis, ambients, personatges... Comença a entendre que ell no vol explicar la vida dun personatge sino retratar persones de la vida, mostrar mons.Un dels temes que sostenen el llibre son les festes que els veins mateixos sorganitzen amb motiu o sense quan els hi sembla que toca o que conve. Aixi el narrador ens pot presentar amb eficacia la vida del barri en el moment en que tots estan actius i actuant junts, o mes aviat discutint junts, en la preparacio de la festa... i en la festa mateixa. El centre civic a tots els efectes es la taverna, i en certes ocasions, el carrer. Les tragedies particulars sentrelliguen amb els saraus col·lectius. Es una pintura de tons foscos travessada per esclats de llum i de color. Colors violents i traç segur.Del proleg dEnric CasassesJuli Vallmitjana va neixer el 1873 en un carrer ara desaparegut de la Barcelona vella, el carrer Graciamat. Per tradicio familiar estava destinat a fer dargenter, pero ben aviat va descobrir tambe una vocacio per la pintura i va estudiar tres anys a la Llotja. Va formar part de lanomenada Colla del Safra al costat dartistes com ara Isidre Nonell, Ramon Pichot o Adria Gual. Cap als trenta anys, despres del suicidi del seu pare, abandona la pintura per dedicar-se plenament a la literatura, sempre amarada dels ambients dels barris mes pobres de la ciutat i escrita amb una llengua llisquent i viva. Vallmitjana se serveix del protagonista de De la ciutat vella per exaltar la vida comunitaria dels mes humils en contraposicio amb legoisme dels cercles artistics barcelonins de tombant del segle XIX, que coneixia de prop.