Maurici Serrahima

A la primeríssima postguerra, quan tot l’entramat institucional del catalanisme estava desarticulat i el gruix dels pensadors del moviment malvivien a l’exili o sobrevivien en silenci a l’interior,

Aquestes cartes, publicades per Josep Poca, són fruit de les converses que, amb motiu del "Premi Prudenci Bertrana", solien mantenir, per omplir les hores buides que els deixava la feina de jurats, Maurici Serrahima i Joaquim Molas. Constitueixen una primera aproximacio solida als intents de renovacio del pensament religios a Catalunya des de Maragall fins a la descoberta de Mounier.

Aquest segon volum de les memòries de Maurici Serrahima constitueix un monument de la literatura memorialística catalana i permet de conèixer un munt de petits i grans secrets de la vida catalana de

En el seu dietari Notes i records, Maurici Serrahima hi aplegava tota mena de reflexions i de records: les relacions familiars i damistat; lactivitat professional; el viure quotidià dun dhome compromès en el camp social, religiós i polític; i, sobretot, el seu pensament íntim, les seves opinions personals sobre una temàtica diversa (escriu amb coneixement de causa de filologia, literatura, art, música, cinema, filosofia, teologia, política, sociologia...). En les primeres edicions de lany 1972, les circumstàncies polítiques del moment li van imposar una fèrria autocensura —complementada per la censura— que el van obligar a modificar la redacció de molts paràgrafs, i, sobretot, a deixar inèdita una part molt important —tal vegada, la més interessant— del manuscrit de les seves Notes i records. Per raons polítiques, evidentment —érem, encara, en plena època franquista—, però també per raons sentimentals; per aquella temença a no ferir susceptibilitats quan feia referència a persones i situacions, «moltes delles, prou delicades».Ara, aprofitem la celebració del centenari del seu naixement per fer públic tot aquell material que va haver de ser ignorat en aquells moments.

'I aquest és, efectivament, el quid de la qüestió. Ambdós autors coincideixen en la pluralitat espanyola i en el fet que, en aquesta pluralitat, Catalunya és un fet diferencial, diferent dels altres. Fins i tot Marías insistirà en aquesta singularitat tot afirmant que “Cataluña tiene una forma de instalación en España y una personalidad que no se puede asimilar al caso de Galicia o del País Vasco”. Però, un i altre, no coincideixen en la qualitat d’aquesta diferència, perquè per Serrahima Cataluña és una nació i per Marías és una mera regió i, precisament, el text acabat d’esmentar de Marías el que manifesta és, al costat del reconeixement de la peculiaritat del pluralisme espanyol, el rebuig de la idea de plurinacionalitat.' (Del Pròleg de Miguel Herrero de Miñón.)

Aquest quart volum de les memòries de Maurici Serrahima, que publica un material inèdit fins ara, constitueix un monument de la literatura memorialística catalana i permet de conèixer un munt de petits i grans secrets de la vida catalana dels anys de 1964 – 1969.

Maurici Serrahima dedica aquest formidable assaig de crítica literària a dotze mestres: com be diu en l'advertiment previ, es tracta de donar una idea global de com s'ha produt el desplegament i la c

Maurici Serrahima (1902-1979) ens ha ofert una serie de llibres de gran valor documental. Amb la publicació d aquest nou volum ens mostra la vida de la Barcelona del començament del segle XX, el seu desvetllament personal en el camp literari i els inicis de seu compromis religios i sociopolitic.

Aquest cinquè volum de les memòries de Maurici Serrahima, que publica un extens material inèdit fins ara, constitueix un monument de la literatura memorialística catalana i permet de conèixer un munt

Maurici Serrahima ens acosta a Proust, vida i obra entrelligades. L?admiració, la passió i la profunditat amb què s?hi endinsa ens permet entendre millor no tan sols el «temps perdut», sinó també la

Unes notes de dietari apassionants, inèdites fins ara, que completen els dos volums anteriors del mateix autor. Ara, però, la selecció de textos ha anat a càrrec de Josep Poca, membre de la comissió