El Bernhard més autèntic se'ns ofereix aquí, en cent quatre petites píndoles, parlant dels temes més variats —des de la senzilla anècdota passant per descripcions de personatges reals—, tot passat pel sedas de la seva prodigiosa intel·ligència i la seva escriptura inimitable. Si algú encara no s'ha iniciat en el món d'aquest escriptor únic, no podem més que recomanar-li L'imitador de veus, mostra indiscutible que de la concreció pot sorgir un art de llarga durada.
Amb el país en un estat de crispació creixent, la parella presidencial acaba d'escapar íl.lesa dún atemptat que s'ha endut la vida de l'estimat gos de la presidenta i també d'un coronel.
Thomas Bernhard en estado cáusticamente puroLos cuatro relatos que recoge este volumen aparecieron en distintas publicaciones y no en un único libro como era la primera intención de Thomas Bernhard. Asi se lo hizo saber a su editor aleman, Siegfried Unseld, en 1985. Pasados los años se ha cumplido el deseo de Thomas Bernhard. En estos cuatro relatos, condensa todos los principios narrativos y el pensamiento que articula su obra. La ironia, la provocacion, la desmitificacion, los equivocos, la irreverencia, las paradojas..., fluyen por los relatos para deleite del lector, al que en ocasiones descolocara y en otras provocara su sonrisa.
Da una parte un uomo di pensiero che cerca furiosamente, e invano, di riversare in un libro (un audacissimo trattato di fisiognomica) quanto gli passa per la testa; dall'altra quattro personaggi dalle vicende ordinarie, legati tra loro solo dall'abitudine di pranzare insieme scegliendo puntualmente il menù più economico. Fra questi due poli, come fra due diversi volti di un'unica entità che è la mania stessa, motore immobile del vivere, si intesse "I mangia a poco", dove, non è facile capire se ci si trovi in una commedia o in una tragedia. Ciò che domina è un'indagine maniacale della mania, ad ogni suo livello, dall'infimo al supremo, vista come ultimo, disperato relitto di un grandioso tentativo di imporre un senso all'esistenza.
A un corso di Horowitz, a Salisburgo, si incontrano tre giovani pianisti. Due sono brillanti, promettenti. Ma il terzo è Glenn Gould: qualcuno che non brilla, non promettente, perché è. Una magistrale variazione romanzesca sul tema della grazia e dell'invidia, di Mozart e Salieri, ma ancor più sul tema terribile del "non riuscire a essere".
