Quan els Mateu compren el castell de Peralada el 1923 no adquireixen només un edifici monumental: incorporen un símbol. Procedents del comerç del ferro i impulsors de la Hispano Suiza, la nissaga construeix al llarg del segle XX un poder economic i una imatge publica que oscil·la entre el mecenatge cultural i la proximitat amb els centres de decisio politica. Xavier Febres ressegueix amb mirada documentada i esperit critic lascens daquesta familia, les seves apostes industrials, les ombres del franquisme, la transformacio del castell en aparador artistic, emblema dels seus casinos, i levolucio cap al gran holding actual. Un retrat viu dambicio, prestigi i controversia al cor de lEmporda.
La tomba del poeta Antonio Machado s'ha convertit en un actiu memorial de l'èxode de mig milió de republicans per la frontera pirinenca l'hivern del 1939 i de la seva rebuda degradant per part de les autoritats franceses; uns fets reconstruïts pas a pas en aquest llibre, així com la vigència de la figura machadiana i les nombroses activitats que han tingut lloc durant les últimes dècades al voltant de la sempre visitada sepultura. L'autor ha participat també en diaris i llibres francesos en la restitució dels fets d'aquell desterrament massiu, difuminats durant molt de temps per un vel de discreció, ressentiment o vergonya. La debatuda permanència de les despulles de Machado a la localitat d'exili, on va morir vint-i-sis dies després de creuar la frontera, il·lustra de manera eloqüent un capítol de la història i les seves repercussions fins avui. Traçar la panoràmica de la posteritat de Machado des de la seva última residència a Cotlliure equival a recompondre amb visió d'avui la història recent del país i el llegat literari i cívic del popular poeta.
Al costat de la biografia del famós escultor rossellonès, aquest llibre desplega dos recorreguts personals, el Maillol i el de l''autor, separats per tres generacions i units per un mateix amor sensu
Xavier Febrés, periodista i escriptor, ha publicat nombrosos llibres de biografies, reportatges i literatura de viatges. Els seus últims títols són l’assaig Les preguntes pendents de Josep Pla, la na
L'arribada del tren de París va facilitar que Henri Matisse llogues el maig del 1905 una habitació amb vistes al mar per pintar. Hi va arrossegar el seu amic Andre Derain. Tots dos van enllestir aquell estiu mes de quaranta teles a l'oli amb el paisatge, la llum i els colors energics de Cotlliure com a motiu.
The coming of the railway from Paris resulted in Henri Matisse visiting the town in May 1905 and taking a room with sea views from where he could paint. He brought with him his friend An- dre Derain. That summer, they painted more than 40 oil paintings capturing the landscape, the light and energetic colours of Collioure.
La llegada del tren de París facilitó que Henri Matisse alquilara en mayo de 1905 una habitación con vistas al mar para pintar. Tambien arrastró a su amigo Andre Derain. Ambos terminaron aquel verano mas de cuarenta telas al oleo con el paisaje, la luz y los colores energicos de Colliure como motivo.
En 1905, Collioure est depuis peu desservie par le train en prove- nance de Paris. Henri Matisse en profite pour louer au village une chambre avec vue sur la mer pour y peindre. Il entraîne avec lui son ami André Derain. Cet été-là, tous deux vont produire plus de quarante peintures à l’huile ayant pour sujet le paysage, la lumière et les couleurs incandescentes de Collioure.
Xavier Febrés s’incorpora a la col·lecció ‘Narratives’ d’Editorial Gavarres amb l’obra L’exprés de París. El tren que ens va obrir les portes d’Europa. Un assaig que descriu la lenta i accidentada co
Un escriptor de viatges descobreix, en la maduresa, que l’aventura pendent es un llarg retorn cap a l’interior d’ell mateix, despres d’evocar els pasos en que ha viscut i sobre els quals ha escrit —que son, en aquest llibre, Belgica, Italia i l’Argentina. Les descobertes de tota una vida el porten a la certesa que el viatge no te fi. “Durant el trajecte entre Brusseŀles i Lovaina es va produir per primer cop un fet que em deixaria estupefacte. Per alguna rao tecnica el tren es va aturar enmig dels prats xops. Una vaca del camp limitrof amb la via es va acostar lentament, amb els unglots enfangats, cap a la finestra que jo ocupava. Va alçar lleugerament la testa i em va mirar. La direccio i la intencio del seus globuls oculars, prominents i humits, no oferien cap dubte. Havia fet unes passes parsimonioses i alhora decidides cap al vago. Un cop sota la meva finestra, mentre em mirava de prop durant uns segons, va articular amb una veu sense timbre, a traves de les dents ruminants, cadascuna de les paraules de la frase seguent: —El que busques no es aqui.”
