Libros de Literatura en catalán, página 32 de 808

###############################################################################################################################################################################################################################################################

La producció teatral d'Italo Svevo (1861-1928) ha conegut una difusió, a la mateixa Itàlia, encara més tardana, i molt més limitada, que la de la seva narrativa. Lliure de les ambigüitats amb què ens desorienta el narrador en primera persona de La coscienza di Zeno, l'humorisme relativista hi mostra més obertament les seves declinacions més àcides, ara en forma de saviesa desolada, ara de manipulació cínica. Sobretot en aquesta segona accepció, els efectes que hauria provocat un text com La veritat, si hagués circulat pels escenaris del tombant de segle encara dominats per la comèdia burgesa benpensant, haurien estat devastadors. En totes quatre peces que componen la nostra selecció, i en sintonia amb les novel·les de l'autor, els formalismes socials i les teories del positivisme s'esfondren no pas amb una finalitat regeneradora, sinó amb la sinceritat frívola de qui comparteix i vol deixar al descobert, en l'envitricollat territori de les relacions prematrimonials, matrimonials i extramatrimonials, les insuperables misèries de la condició humana. El pessimisme i el dolor es fan, però, menys explícits que en les novel-les, perquè la pràctica del diàleg, alhora que allunya l'autoanàlisi introspectiva, afavoreix l'habilitat en l'argumentació, la conversa brillant i aguda. Un ús, doncs, del llenguatge a mig camí de la racionalitat i la irracionalitat, però un ús social al capdavall, que comporta una adaptació a les convencions. Cauen els bons propòsits i els valors respectables; es mantenen la paraula i la ficció _la mentida dita i la farsa representada_, les quals, amb tota la càrrega de fruïció desdramatitzadora de què són portadores, acaben justificant-se per si mateixes. L'individu viu com un divertimento tant les mancances i les incerteses pròpies com les dels altres.

Mal de nit traça un arc d'emocions que va des del dolor fins al plaer, del desengany i la tristor al desig i l'entusiasme. Amb un to confidencial on intervenen la melangia, la passió i també la projeccio en l'aventura, l'obra desplega un proces intimista que recorre vessants d'ombra pero tambe lluminosos, al llarg d'uns versos intensos i personals. Gracies al llenguatge poetic, les ferides interiors van sent sanades pel lirisme de les paraules, per una recerca de la lucidesa que converteix la fosca inicial en un cant on apunta per fi la claror perduda, la il·lusio vital. Eloi Babi (Barcelona, 1973) va cursar estudis de filologia a la Universitat de Barcelona i d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Amb el seu llibre Celebracio del ritme (2000) va guanyar el premi de poesia Marti Dot, i ha estat finalista dels premis Miquel Angel Riera (2007) i Josep M. Benet (2010). Amb el llibre que teniu a les mans ha obtingut el Premi de Poesia Miquel Marti i Pol.

Com deia Jacinto Benavente ?La ironia es una tristesa que no pot plorar i somriu?. I aixo es el que trobem en aquests relats. Tant es que s?hi relate el desig de no fer-se vell ni morir, com qui s?enamora perdudament d?un home molt especial, la ironia es omnipresent i com mig amagada darrere de cada frase, cada situacio, cada personatge. Moltes vegades es l?escut o el recer que fa servir la ment humana per a protegir-se de l?absurd, el dolor o la dissort de la vida quotidiana. Tot aixo es, el que es pot trobar en aquest recull de relats que va guanyar el Premi Soler i Estruch de narrativa curta.

Si haguéssim de dir qui és l'hereu de la poesia clara i difícil de Salvador Espriu i de la poesia bondadosa i intensa de Miquel Martí i Pol, aquest és sense cap mena de dubte Joan Margarit. La duresa i, alhora, la tendresa d'aquest refugi contra la intemperie que es la seva extensa i reconeguda obra poetica el situen entre els poetes mes valorats per la critica i els lectors.

La Carmesina és una nena especial. Com ho som tots, al cap i a la fi. Un dia descobreix, gràcies a la intervenció d’un gat negre molt singular, que té un do que ha de potenciar. Sense saber-ho, gràci

Una relíquia perduda, un crític gastronòmic de mitjana edatencara més perdut que emprèn la seva recerca, tot buscant elsentit a la pròpia vida, adulteris en hotels de pas i cambreresrusses de clubs n

La història de l’Antoni, el principal protagonista de Treballar, treballar i..., comença uns quants anys abans de l’inici de la guerra incívica i acaba uns anys després de la mort del dictador, però

"Al fons del calaix és una peça teatral amb dos personatges però que en realitat és un monòleg, i no revelaré al futur lector el contrasentit d’aquestes paraules. El monòleg d’una dona de mitjana eda

Una màquina d'espavilar ocells de nit és una de les obres més sorprenents i celebrades de la literatura catalana dels darrers anys. Novelòla, assaig, biografia i ficció es barregen en la història d'un jove estudiant de música que entra a formar part d'un conjunt de músics vells i estrafolaris. Amb ells, i investigant la vida i l'obra de rares celebritats artístiques del passat, descobrirà què és exactament una màquina d'espavilar ocells de nit i per a què serveix. A les cròniques tragicòmiques, líriques o detectivesques d'aquesta novelòla descobrim «unpetit món per ubicar-se en l'enormitat del món» i personatges singulars com «nàufrags feliços» que ens parlen del talent, de l'amor, de la llibertat o de la posteritat. Un llibre que apassionarà qualsevol lector interessat o no per la música. Un llibre que diverteix, reflexionai emociona.

Antics professors d’espanyol al Lycée de Foix, Marie i Jean Laïlle, la catalana del Vallespir i el pirinenc de Comminges descobriren tant “Lérida” com “Lleida” sense privar els seus alumnes de la cul

Al maig del 2005 els diaris feien públiques les proves documentals segons les quals Enric Marco, fins aleshores president de l'Amical de Mauthausen, no havia estat, en realitat, en cap camp de concentracio nazi. Al setembre del 2007 el New York Times destapava que la barcelonina Alicia Esteve Head, promotora d'una organitzacio de supervivents dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York, no havia escapat, com afirmava, de les flames i del caos de les explosions dels atemptats de l'11 de setembre de 2001. En els dos casos els impostors van al·legar raons altruistes per haver falsificat les seves dades personals. Tanmateix, molta gent es va sentir ultratjada i moltes preguntes van quedar sense resposta, suficients per escriure'n una novel·la. Orquidies blanques a Central Park neix de la reflexio entorn d'aquests fets i de la disparitat d'opinions que van provocar. No es tracta d'una cronica, sino d'una invitacio al lector a descobrir les paradoxes de la conducta humana