Eren els anys setanta en una vila industrial, amb mercat els dilluns, fabriques al costat del riu, treballadors als tres torns, diumenges de tortell i sardanes a la plaça. A lestiu les cases es torraven de calor, a lhivern les macerava la boira. Una part de la meva infantesa -la part mes indocil- va transcorrer fora de casa, als carrers daquell poble, als descampats que el delimitaven, a les basses de pages. Sortiem de col·legi i entravem al carrer. Dinavem amb una esgarrapada i pujavem a la bicicleta. Podriem dir que els meus dies corrien paral·lels als dies dels nens castellans. Vull dir fisicament: ens ignoravem pel carrer, ens miravem de reull, ens insultavem i ens tiravem pedres al camp de batalla.Teniem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en que la ficcio i la realitat es confonen (la infantesa es una ficcio). Quan ens barallavem, o simplement ens intimidavem els uns als altres, tots, catalans i castellans, viviem en una ficcio que ens semblava real. Una idea ens bullia al subconscient: Ho fem en representacio dels nostres pares, ells hi estarien dacord, per aixo no ens renyaran. I es veritat: no ens renyaven gaire.Ara vull fer un esforç per reviure aquella ficcio infantil que ens dominava. Sensemanies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers son asfaltats. Ja no queden descampats per jugar-hi. Moltes fabriques han tancat. Avui dia, als pisos minusculs on sestaven els castellans, hi viu una altra gent. Esta previst que un dia daquests els tirin a terra. Tots diuen: els moros, els negres, els xinos. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present. Pero no serveix de res, no shi apren res. La funcio busca nous arguments cada dia".
Ver más