D’orfeu a Monteverdi

La inspiració se sol entendre com la presència d’un influx extraordinari en la creació artística, com un element misteriós directament vinculat al caràcter perdurable de l’obra tocada per aquest alè transcendent. A més, la capacitat de la música d’endinsar-se en aquest àmbit elevat, lligat a la divinitat, impulsa l’obra artística a la categoria de revelació: ja era aquesta la intenció última dels aedes de l’antiguitat, i potser també l’ha siguda per grans compositors que, com Bach, Beethoven o Brahms, escrivien conscients de tocar amb el seu art els ressorts de la intimitat humana i envigorir-los. Com deia George Steiner, la música és la teologia dels que no tenen
cap credo formal. En aquest assaig docte i clar, el musicòleg i cantant Josep Maria Gregori reflexiona sobre el lligam íntim de la música amb la inspiració, la sacralitat
i el pensament simbòlic. I ho fa endinsant-se en l’experiència transcendent de la creació d’alguns grans compositors, transmissors del vincle que uneix el món humà amb el món arquetipal. L’autor estudia el relat platònic de l’harmonia de les esferes i n’analitza l’aplicació als mites de les sirenes i les Muses, inspiradores dels grans relats d’Occident. Per últim, s’endinsa en la figura d’Orfeu i en l’obra que Striggio i Monteverdi van dedicar-li, i proposa una anàlisi afinada d’aquesta fita musical que conjuga so, número i paraula com a expressions d’un únic verb.

La inspiració se sol entendre com la presència d’un influx extraordinari en la creació artística, com un element misteriós directament vinculat al caràcter perdurable de l’obra tocada per aquest alè transcendent. A més, la capacitat de la música d’endinsar-se en aquest àmbit elevat, lligat a la divinitat, impulsa l’obra artística a la categoria de revelació: ja era aquesta la intenció última dels aedes de l’antiguitat, i potser també l’ha siguda per grans compositors que, com Bach, Beethoven o Brahms, escrivien conscients de tocar amb el seu art els ressorts de la intimitat humana i envigorir-los. Com deia George Steiner, la música és la teologia dels que no tenen
cap credo formal. En aquest assaig docte i clar, el musicòleg i cantant Josep Maria Gregori reflexiona sobre el lligam íntim de la música amb la inspiració, la sacralitat
i el pensament simbòlic. I ho fa endinsant-se en l’experiència transcendent de la creació d’alguns grans compositors, transmissors del vincle que uneix el món humà amb el món arquetipal. L’autor estudia el relat platònic de l’harmonia de les esferes i n’analitza l’aplicació als mites de les sirenes i les Muses, inspiradores dels grans relats d’Occident. Per últim, s’endinsa en la figura d’Orfeu i en l’obra que Striggio i Monteverdi van dedicar-li, i proposa una anàlisi afinada d’aquesta fita musical que conjuga so, número i paraula com a expressions d’un únic verb.