LA SACRALITZACIO DEL PODER

Aquest llibre és el quart de la col·lecció sobre l’evolució del pensament cristià, i se situa entre el segle XII i el segle XVI. Ens trobem, doncs, en el moment culminant de l’Edat Mitjana. Els fets que el volum recorda i reconstrueix es corresponen, com és natural, a la implantació i desenvolupament del règim feudal a l’Occident cristià, i subratlla especialment els grans papes de l’època, començant per Innocenci III. En un llibre com aquest, que pertany a una col·lecció que no vol ser una història de l’Església ni una història del cristianisme, sinó una història del pensament cristià, no hi pot faltar una referència molt directa a les formes, diguem-ne, heterodoxes d’aquest pensament, unes formes capitalitzades bàsicament pels espirituals L’heretgia, en aquest cas, és una reacció davant la degradació creixent de la jerarquia eclesiàstica, especialment del papat, degradació que, entre altres causes, va dur al cisma d’Occident , primer, i a la doctrina del conciliarisme , després. El nucli del llibre, tanmateix, consisteix en l’anàlisi del pensament de l’escolàstica, un pensament que és alhora una conseqüència o destil·lació dels esdeveniments i una legitimació de l’ordre establert. En aquest darrer sentit, el llibre se centra en la visió sacralitzada de l’ordo rerum, tal com es fa palesa en el document del papa Joan XXII, Benedictus Deus, un document que, si bé directament té com objecte la doctrina sobre el destí dels difunts, indirectament assegura que l’ordo rerum està assegurat per la visió dels benaurats al cel. Val a dir que, segons Joan XXII, el cel dels benaurats, fins que el Senyor no torni a la fi dels temps, està sotmès, d’alguna manera, a l’Església militant i al poder pontifi ci. Aquest ordre i aquesta fonamentació del mateix va quedar absolutament desautoritzat per la Reforma luterana. Aquesta, malgrat situar-se tradicionalment al començament de l’anomenada Edat Moderna, cal entendre-la com a culminació del procés de l’Edat Mitjana i del pensament cristià que, en aquest període, arribà a la seva màxima perfecció, com a pensament únic. El llibre, naturalment, passa revista a l’evolució del pensament cristià viscut en aquest període pels cristians de l’Occident i de l’Orient: en aquest darrer cas, el llibre subratlla els efectes que la pèrdua del poder polític i religiós de Constantinoble va produir en els cristians de l’Ortodòxia.

Aquest llibre és el quart de la col·lecció sobre l’evolució del pensament cristià, i se situa entre el segle XII i el segle XVI. Ens trobem, doncs, en el moment culminant de l’Edat Mitjana. Els fets que el volum recorda i reconstrueix es corresponen, com és natural, a la implantació i desenvolupament del règim feudal a l’Occident cristià, i subratlla especialment els grans papes de l’època, començant per Innocenci III. En un llibre com aquest, que pertany a una col·lecció que no vol ser una història de l’Església ni una història del cristianisme, sinó una història del pensament cristià, no hi pot faltar una referència molt directa a les formes, diguem-ne, heterodoxes d’aquest pensament, unes formes capitalitzades bàsicament pels espirituals L’heretgia, en aquest cas, és una reacció davant la degradació creixent de la jerarquia eclesiàstica, especialment del papat, degradació que, entre altres causes, va dur al cisma d’Occident , primer, i a la doctrina del conciliarisme , després. El nucli del llibre, tanmateix, consisteix en l’anàlisi del pensament de l’escolàstica, un pensament que és alhora una conseqüència o destil·lació dels esdeveniments i una legitimació de l’ordre establert. En aquest darrer sentit, el llibre se centra en la visió sacralitzada de l’ordo rerum, tal com es fa palesa en el document del papa Joan XXII, Benedictus Deus, un document que, si bé directament té com objecte la doctrina sobre el destí dels difunts, indirectament assegura que l’ordo rerum està assegurat per la visió dels benaurats al cel. Val a dir que, segons Joan XXII, el cel dels benaurats, fins que el Senyor no torni a la fi dels temps, està sotmès, d’alguna manera, a l’Església militant i al poder pontifi ci. Aquest ordre i aquesta fonamentació del mateix va quedar absolutament desautoritzat per la Reforma luterana. Aquesta, malgrat situar-se tradicionalment al començament de l’anomenada Edat Moderna, cal entendre-la com a culminació del procés de l’Edat Mitjana i del pensament cristià que, en aquest període, arribà a la seva màxima perfecció, com a pensament únic. El llibre, naturalment, passa revista a l’evolució del pensament cristià viscut en aquest període pels cristians de l’Occident i de l’Orient: en aquest darrer cas, el llibre subratlla els efectes que la pèrdua del poder polític i religiós de Constantinoble va produir en els cristians de l’Ortodòxia.