LATIGO DE CIEN COLAS

Fernando Frahn nació en Santiago de Chile en 1935. Vivió en Chile y Nueva York, hasta que en 1973 se instaló definitivamente en Barcelona. Se formó en leyes hasta que en 1961, cuando vivía en Nueva York, decidió dedicarse profesionalmente al dibujo humorístico. Allí publicó en revistas como The New Yorker, Esquire, The reporter... Al mismo tiempo empezó su incursión en el mundo de la literatura infantil y juvenil como autor e ilustrador, viendo publicado su primer libro para niños en Boston en 1967: Uncle Timothy`s Traviatta. Desde entonces ha publicado más de 60 títulos. Ha ilustrado, entre otros, varios libros de María de la Luz Uribe (su mujer), con quien recibe en 1983 el Premio Austral Infantil por Cosas y Cositas Ha colaborado en publicaciones de Suiza, Alemania, Italia, Holanda y España. Desde 1984 ha colaborado periódicamente en el diario La Vanguardia y en otras publicaciones y páginas de opinión, cultura y ciencia. Su trabajo ha sido recopilado en los principales museos de Tiras Cómicas y Caricaturas de Barcelona, Basilea y Santiago. Fue galardonado en 2001 con el Premio Internacional de Ilustración de Ediciones SM Otros títulos destacados: Donde están mis tijeras, Dimes y diretes, El primer pájaro de Piko-Niko, Los príncipes de piedra y otros cuentos, #ES29459#El buen amigo del cielo#, ¿Quién ha visto mis tijeras?.

Poeta en el més ampli sentit del mot, Joan Brossa (1919-1998) escriví poesía en estrofes tradicionals, poesia quotidiana, proses circumstancials i poètiques, teatre, guions de cinema, poesía visual i poesía objectual. Per a Brossa no existiren els gèneres ni les fronteres entre les arts. Començà a escriure durant la guerra civil, però fou mentre feia el servei militar que es llençà a l'experiència d'escriure imatges hipnagògiques. Ja a Barcelona, conegué J.V. Foix, Joan Miró i Joan Prats, gràcies als consells dels quals els seus primers llibres, La bola i l'escarabat (1941-43) o Fogall de sonets (1943-48), guanyaren en elaboració i retòrica. En la mateixa línia neosurrealista, escribí Romancets del Dragolí (1948) i començà la seva trajectòria teatral, segurament per la necessitat d'introduir acció i moviment als poemes. Participà en la realització de la revista Algol, llavor del que seria Dau al Set i escriví proses com el recull Proses de Carnaval (1949) o la pseudonovel·la Carnaval escampat o la invasió desfeta (1949). A partir de 1950, la seva poesia experimentà un tomb cap al compromís social i hi hagué un interés conceptual, que desenvolupà a partir dels anys seixanta (Poemes civils, El saltamartí). Paral·lelament, inicià experiències de poesía visual i objectual, que l'aconduirien cap al món de la plàstica. Les seves col·laboracions amb artistes són abundants: Tàpies (El pa a la barca, Novel·la), Miró (Oda a Joan Miró i Tres Joans), Perajaume (El bosc a casa), etc. En el camp teatral, els anys seixanta representen la intensificació d'accions-espectacle o altres gèneres parateatrals. A partir de la sorpresa que va suposar Poesia Rasa (1970) i els sis volums de Poesía escènica (1973-83) Brossa s'anà imposant com una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània, alhora que començava a ser reconegut internacionalment com a artista plàstic. Des de la primera exposició antològica a la Fundació Miró al 1986, les exposicions i la confecció d'objectes es convertiren en una constant per ell. En els seus últims llibres es constata una continguda i emotiva reflexió sobre la vida i la mort, plena de digressions i serenitat. Joan Brossa ha estat reconegut pel premi Ciutat de Barcelona 1987, la medalla Picasso de la Unesco 1988, el Premi Nacional d'Arts Plàstiques 1992, Premi Nacional de Teatre de la Generalitat 1998, entre altres.