📗 Libro en catalán OBRA POETICA SALVATORE QUASIMODO

El temps passa i ja fa deu anys que aquest llibre va guanyar a Eivissa el Premi Baladre 1996 ex aequo de creació literària. El guardó incloïa la publicació de l’obra. Però sens dubte, la intuïció juga un paper inestimable en poesia. En efecte, jo no vaig fer cap passa perquè els poemes veiessin la llum i els organitzadors del premi tampoc. Aquella deixadesa, aquella resistència a publicar, era un símptoma que molts d’aquells versos encara no estaven preparats per veure la llum. Eren encara massa verds. De vegades és molt prima la línia que delimita el sentimentalisme descarnat, de la sinceritat poètica amb voluntat d’estil. A mi, em repel·leixen els versos que són una mera confessió de sentiments o experiències que el poeta creu únics o valuosos fora mida, quan en realitat són sentiments i experiències que gairebé tothom té al llarg de la vida un dia o l’altre. Així que l’única cosa que els pot fer estimables és la capacitat de fer-ne un goig estètic. En fi, que vaig deixar reposar els versos i vaig lliurar-los a una mà misteriosa i canviant que, en una llarga erosió/sedimentació, els anava donant encara més forma, més que res esporgant, polint, netejant (en poesia sovint vestir es despullar). Fins que aquesta mà va ser incapaç de canviar-ne res més. Aleshores vaig poder llegir els versos com a aliens, com a lector, només pel goig mateix de la poesia. Era la prova definitiva que els poemes ja s’havien fet grans, que ja se n’havien de desfer sols. La sinceritat poètica (hi és tota en aquest llibre) quedava ben embolcallada (o ben nua) en allò que Ferreter anomena sentiment de l’estil. Això pens ara (i potser és un pensament massa pretensiós). En tot cas, si no és així, ja no hi ha res més a fer. Vull dir que jo ja no hi puc fer més. Si els versos volen sortir del calaix, que s’enfrontin sols a la realitat. Ja no són meus. D