POESIA ESCÉNICA XVIII: LA REALITAT I LES SEVES SUBSTITUCIONS

Poeta en el més ampli sentit del mot, Joan Brossa (1919-1998) escriví poesía en estrofes tradicionals, poesia quotidiana, proses circumstancials i poètiques, teatre, guions de cinema, poesía visual i poesía objectual. Per a Brossa no existiren els gèneres ni les fronteres entre les arts. Començà a escriure durant la guerra civil, però fou mentre feia el servei militar que es llençà a l'experiència d'escriure imatges hipnagògiques. Ja a Barcelona, conegué J.V. Foix, Joan Miró i Joan Prats, gràcies als consells dels quals els seus primers llibres, La bola i l'escarabat (1941-43) o Fogall de sonets (1943-48), guanyaren en elaboració i retòrica. En la mateixa línia neosurrealista, escribí Romancets del Dragolí (1948) i començà la seva trajectòria teatral, segurament per la necessitat d'introduir acció i moviment als poemes. Participà en la realització de la revista Algol, llavor del que seria Dau al Set i escriví proses com el recull Proses de Carnaval (1949) o la pseudonovel·la Carnaval escampat o la invasió desfeta (1949). A partir de 1950, la seva poesia experimentà un tomb cap al compromís social i hi hagué un interés conceptual, que desenvolupà a partir dels anys seixanta (Poemes civils, El saltamartí). Paral·lelament, inicià experiències de poesía visual i objectual, que l'aconduirien cap al món de la plàstica. Les seves col·laboracions amb artistes són abundants: Tàpies (El pa a la barca, Novel·la), Miró (Oda a Joan Miró i Tres Joans), Perajaume (El bosc a casa), etc. En el camp teatral, els anys seixanta representen la intensificació d'accions-espectacle o altres gèneres parateatrals. A partir de la sorpresa que va suposar Poesia Rasa (1970) i els sis volums de Poesía escènica (1973-83) Brossa s'anà imposant com una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània, alhora que començava a ser reconegut internacionalment com a artista plàstic. Des de la primera exposició antològica a la Fundació Miró al 1986, les exposicions i la confecció d'objectes es convertiren en una constant per ell. En els seus últims llibres es constata una continguda i emotiva reflexió sobre la vida i la mort, plena de digressions i serenitat. Joan Brossa ha estat reconegut pel premi Ciutat de Barcelona 1987, la medalla Picasso de la Unesco 1988, el Premi Nacional d'Arts Plàstiques 1992, Premi Nacional de Teatre de la Generalitat 1998, entre altres.