Sinopsis de POESIA ESCÉNICA XVIII: LA REALITAT I LES SEVES SUBSTITUCIONS
Poesía escénica XVIII: La realidad y sus sustituciones reúne cinco obras escritas por Joan Brossa entre 1956 y 1957 que ponen en juego la capacidad del hombre para la ficción como herramienta de transformación de su entorno -especialmente adverso en el contexto franquista en que se desarrollan los argumentos de estas piezas. Como garantiza uno de los amigos de El anillo bajo el guante,. De este modo Brossa consigue de (re) crear un espacio abierto eminentemente artificial a partir de una descripción detallada de los trucos y los artilugios con que se ejecutan disciplinas artísticas que no obedecen a la representación mimética de la realidad. En este volumen, por ejemplo, el lector descubriera cómo funciona un ensayo de teatro en La sal y el dragón, se introducirá en un armario mágico a Pastoral en una alcoba y participara de una batalla de confeti a Fiesta de la luna llena. Es así que podrá reconocer los mecanismos de estos juegos, tal como Brossa escribirá en Tríptico, como, que no es otro que la sociedad catalana de los últimos cincuenta.
Ficha técnica
Editorial: Arola Editors S.L
ISBN: 9788494927096
Idioma: Castellano
Número de páginas: 260
Tiempo de lectura:
6h 9m
Encuadernación: Tapa blanda
Fecha de lanzamiento: 14/02/2019
Año de edición: 2019
Plaza de edición: España
Colección:
Textos a part
Textos a part
Alto: 1.7 cm
Ancho: 1.2 cm
Peso: 275.0 gr
Especificaciones del producto
Escrito por Joan Brossa
Poeta en el més ampli sentit del mot, Joan Brossa (1919-1998) escriví poesía en estrofes tradicionals, poesia quotidiana, proses circumstancials i poètiques, teatre, guions de cinema, poesía visual i poesía objectual. Per a Brossa no existiren els gèneres ni les fronteres entre les arts. Començà a escriure durant la guerra civil, però fou mentre feia el servei militar que es llençà a l'experiència d'escriure imatges hipnagògiques. Ja a Barcelona, conegué J.V. Foix, Joan Miró i Joan Prats, gràcies als consells dels quals els seus primers llibres, La bola i l'escarabat (1941-43) o Fogall de sonets (1943-48), guanyaren en elaboració i retòrica. En la mateixa línia neosurrealista, escribí Romancets del Dragolí (1948) i començà la seva trajectòria teatral, segurament per la necessitat d'introduir acció i moviment als poemes. Participà en la realització de la revista Algol, llavor del que seria Dau al Set i escriví proses com el recull Proses de Carnaval (1949) o la pseudonovel·la Carnaval escampat o la invasió desfeta (1949). A partir de 1950, la seva poesia experimentà un tomb cap al compromís social i hi hagué un interés conceptual, que desenvolupà a partir dels anys seixanta (Poemes civils, El saltamartí). Paral·lelament, inicià experiències de poesía visual i objectual, que l'aconduirien cap al món de la plàstica. Les seves col·laboracions amb artistes són abundants: Tàpies (El pa a la barca, Novel·la), Miró (Oda a Joan Miró i Tres Joans), Perajaume (El bosc a casa), etc. En el camp teatral, els anys seixanta representen la intensificació d'accions-espectacle o altres gèneres parateatrals. A partir de la sorpresa que va suposar Poesia Rasa (1970) i els sis volums de Poesía escènica (1973-83) Brossa s'anà imposant com una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània, alhora que començava a ser reconegut internacionalment com a artista plàstic. Des de la primera exposició antològica a la Fundació Miró al 1986, les exposicions i la confecció d'objectes es convertiren en una constant per ell. En els seus últims llibres es constata una continguda i emotiva reflexió sobre la vida i la mort, plena de digressions i serenitat. Joan Brossa ha estat reconegut pel premi Ciutat de Barcelona 1987, la medalla Picasso de la Unesco 1988, el Premi Nacional d'Arts Plàstiques 1992, Premi Nacional de Teatre de la Generalitat 1998, entre altres.