REMEMBRANCES: ESCENES D UNA VIDA COMPLICADA

Beneïda amb una veu extraordinària temperada pel seu activisme insubornable, Sinéad O’Connor va irrompre, molt a desgrat seu, en la constel·lació de les grans rockeres a finals dels vuitanta, amb una pompa que no feia per a ella i de la qual acabaria abjurant en poc temps. Per quan voltava els vint ja era mundialment coneguda i s’havia vist inadvertidament arrossegada a una vida amb les servituds pròpies d’una estrella amb majúscules. Pel seu aspecte iconoclasta i les seves cèlebres intervencions televisives—com quan esquarterà la fotografia del papa a Saturday Night Live amb el lloable objectiu de donar empenta a la seva campanya contra els abusos de menors—, ha fascinat i indignat milions d’apocalíptics i integrats. A Remembrances, O’Connor desgrana els detalls de la seva tempestuosa infantesa, un infern d’abusos i violència parental que no trigarà a deixar enrere arran del precoç triomf que la somriu amb els seus primers treballs en l’univers sonor. Un clam imparable acompanya la seva irrupció al si d’una indústria discogràfica que tracta de fagocitar el mite nouvingut i contra la qual va enfrontar-se fent bandera de la seva llibertat artística. Tot inspirant-se de ben petita en els discos de Bob Dylan (qui, anys més tard, la trairà en el concert d’homenatge al bard de Minnesota), cerca i aviat troba refugi en la cançó protesta. És aquesta també la crònica de les seves primeres incursions en l’escena musical irlandesa; època a la qual seguiran la gravació del seu primer àlbum a Londres als vuit mesos d’embaràs i l’exegesi dels ensenyaments dels profetes amb els rastes de l’East Village, però també l’aclaparadora popularitat sobrevinguda amb l’inimaginable èxit que li va arribar amb la seva versió del tema de Prince «Nothing Compares 2 U». Íntima, sincera i en oberta contraposició al grandiloqüent abocament de grans fites i proeses—propi d’altres companys d’arpes—, la partitura vital d’O’Connor aclareix els motius del seu autoimposat aïllament i de la seva decidida renúncia a comprometre el seu desenvolupament artístic i espiritual a mans d’una indústria que castiga i demonitza aquells que s’aparten dels designis del gran capital i del mainstream redemptor.

Beneïda amb una veu extraordinària temperada pel seu activisme insubornable, Sinéad O’Connor va irrompre, molt a desgrat seu, en la constel·lació de les grans rockeres a finals dels vuitanta, amb una pompa que no feia per a ella i de la qual acabaria abjurant en poc temps. Per quan voltava els vint ja era mundialment coneguda i s’havia vist inadvertidament arrossegada a una vida amb les servituds pròpies d’una estrella amb majúscules. Pel seu aspecte iconoclasta i les seves cèlebres intervencions televisives—com quan esquarterà la fotografia del papa a Saturday Night Live amb el lloable objectiu de donar empenta a la seva campanya contra els abusos de menors—, ha fascinat i indignat milions d’apocalíptics i integrats. A Remembrances, O’Connor desgrana els detalls de la seva tempestuosa infantesa, un infern d’abusos i violència parental que no trigarà a deixar enrere arran del precoç triomf que la somriu amb els seus primers treballs en l’univers sonor. Un clam imparable acompanya la seva irrupció al si d’una indústria discogràfica que tracta de fagocitar el mite nouvingut i contra la qual va enfrontar-se fent bandera de la seva llibertat artística. Tot inspirant-se de ben petita en els discos de Bob Dylan (qui, anys més tard, la trairà en el concert d’homenatge al bard de Minnesota), cerca i aviat troba refugi en la cançó protesta. És aquesta també la crònica de les seves primeres incursions en l’escena musical irlandesa; època a la qual seguiran la gravació del seu primer àlbum a Londres als vuit mesos d’embaràs i l’exegesi dels ensenyaments dels profetes amb els rastes de l’East Village, però també l’aclaparadora popularitat sobrevinguda amb l’inimaginable èxit que li va arribar amb la seva versió del tema de Prince «Nothing Compares 2 U». Íntima, sincera i en oberta contraposició al grandiloqüent abocament de grans fites i proeses—propi d’altres companys d’arpes—, la partitura vital d’O’Connor aclareix els motius del seu autoimposat aïllament i de la seva decidida renúncia a comprometre el seu desenvolupament artístic i espiritual a mans d’una indústria que castiga i demonitza aquells que s’aparten dels designis del gran capital i del mainstream redemptor.