Boris Pahor (Trieste, 26 d’agost del 1913) és l’últim gran supervivent dels camps nazis. Va néixer a Trieste quan aquesta ciutat encara formava part de l’Imperi austrohongarès, i va viure en primera persona l’auge del feixisme italià. Quan tenia set anys va veure com els feixistes cremaven la casa de cultura eslovena, fet que el marcaria per sempre. Va ser perseguit pel règim de Mussolini pel fet de pertànyer a la minoria eslovena, i per Hitler, per la seva militància antifeixista, fins que el van delatar i va ser detingut per la Gestapo, que el va enviar al camp de Dachau, primer, i posteriorment als camps de Struthof-Natzweiler, altra vegada Dachau, Mittelbau-Dora, Harzungen i Bergen-Belsen. Pahor és un exemple vivent d’integritat moral i un dels humanistes més importants d’Europa. La seva vasta obra és un al·legat contra els totalitarismes i un cant a la llibertat.
Recibe novedades de BORIS PAHOR directamente en tu email
Nobela autobiografiko paregabea da Nekropolia, XX. mendeko literaturaren maisulana. Eslovenieraz idatzia eta 1967an lehen aldiz argitaratua, 90eko hamarkadatik aurrera ezagutu zuen bigarren loraldi bat, italierara, frantsesera, ingelesera, alemanera, espainierara, katalanera eta finlandierara itzulia izan zenean. Liburu honekin, irakurlearen gogoa astintzen du Pahorrek, gerraren eta kontzentrazio-esparruen izugarrikeriak kontatuz, baina baita presoen elkartasuna eta gizatasuna agerian utziz ere. Bizirik atera denaren erru-sentimendua saihestu gabe, kontrara, bere gain hartuz, aurrera egiteko, irauteko, azken buruan bizitzeko irrika gailentzen zaio kontakizunari.
BORIS PAHOREn els quinze mesos dinternament als camps dextermini, Boris Pahor va veure tants morts que cada dia de la seva llarga vida hauria pogut assistir a uns quants enterraments. Homenatjar els morts per a ell no es tan simple com dipositar una corona de flors al peu duna lapida. Com tampoc el gest dun soldat nazi que cedeix la seva racio darros a un presoner no es suficient per redimir-lo de culpa. Amb la precisio dun bisturi, Pahor ressegueix els llocs mes dolorosos de la seva memoria. Pero el perill no es nomes un testimoniatge del passat, sino una analisi dun perill sempre present. Ni els liders totalitaris, ni les idees poden provocar, tots sols, tant de mal. Dues noies que, tot passejant per una ciutat tranquil·la, pretenen no adonar-se que pel mateix carrer hi passen sis-cents presoners que fan un soroll infernal amb els esclops de fusta, son un bon exemple del perill duna consciencia gandula. Necropolis es un llibre per aprendre a no apartar la mirada, mai.
Incluye prólogo de Claudio Magris.Campo de concentración de Natzweiler-Struthof sobre los Vosgos. El hombre que acaba de llegar junto a un grupo de turistas una tarde de verano no es un visitante cualquiera: es un ex deportado que con la distancia de los años ha regresado al lugar donde fue encerrado. De pronto, frente al barracon y el alambre de espino transformados ahora en museo, el flujo de la memoria comienza a discurrir y los recuerdos afloran cargados de dolor y de emocion. Escrito con un lenguaje crudo que no cede a la autocompasion, Necropolis es un libro autobiografico intenso y escalofriante. Si Boris Pahor nos cuenta su experiencia para que la memoria no se pierda y la historia no haya sucedido en vano, lo que nos regala no es solo el fiel testimonio de la atrocidad de los campos de concentracion nazis, sino tambien un emocionante documento sobre la capacidad de resistencia y la generosidad del individuo.Necropolis, considerada desde hace decadas una de las obras maestras de la literatura del Holocausto, es un libro excepcional que logra combinar el absoluto del horror -siempre aqui y ahora, presente y ardiente, eterno ante Dios- con las complejidades de la historia, de la relatividad de las situaciones y de los limites de la inteligencia y la comprension humanas (Claudio Magris, del prologo).No hay modo de evitar la mirada valiente y directa de Boris Pahor. Su nombre ha estado justamente relacionado con los de Primo Levi, Imre Kertesz y Robert Antelme (Suddeutsche Zeitung).
Després de la Primera Guerra Mundial, Trieste deixa de pertànyer a lImperi austrohongarès i passa a ser annexada a Itàlia, i ben aviat és sotmesa a la virulència del feixisme més bel·ligerant. Aques